Ferran AguilóPalma18/10/08 0:00
TW
0

Em toca bastant els nassos haver-me d’empassar actuacions de governs progressistes que no consentiria als depredadors capitanejats pel fugat Matas, la desorientada Estaràs o la despistada Cirer. Assistir impassible als jutipiris sobre el valor artístic o històric del supositori de sa Feixina és superior a la meva capacitat d’entendre que no som en un període revolucionari i que els canvis, a vegades, han de ser tan subtils que desesperen. Però la subtilitat ni és el meu fort ni crec que sigui raonable seguir amb temors dels quals el mateix sistema democràtic ens allibera. El supositori descomunal en honor dels morts del creuer Baleares ens ha esquinçat el recte de la nostra paciència al llarg de massa anys. Ni té valor arquitectònic ni s’espera trobar-ho per molt que els temorencs governants progressistes el recerquin per davall de les pedres de la seva pròpia consciència.

Però no n’és l’únic cas. Sense que encara m’hagi refet del cobriment que em provocà veure que el Mallorca Clàssic de Golf enguany rebrà dos milions d’euros (i la fotografiada visita de governants desmemoriats), m’he d’empassar a seques que membres de l’únic cos de seguretat que està a les ordres del Govern de les Illes Balears, els agents forestals, impedissin el dret a pas pel camí públic de Ternelles a un grup de crèduls excursionistes que oblidaren que hi ha coses que mai no canvien; i el poder real (econòmic), n’és una. Per allò tan freqüent que a un negat donau-li aigua m’han etzibat, a les poques neurones amb capacitat de sorprendre’s que em queden, que els senadors dels PSOE no troben oportú el retorn a Mallorca dels bous de Costitx. Almanco, si utilitzassin l’argument que els actuals mallorquins som dignes hereus –talment demostram amb caparruda reiteració– dels que fa poc més d’un segle tengueren nul interès per conservar el patrimoni i deixaren fugir els bous per no pagar les 3.500 pessetes que demanava el descobridor, el paternalisme centralista dels socialistes tendria un argument, per molt magre que fos. Però hem de fer com si no ens coneguéssim, com si ells no mudassin el cantet quan toquen moqueta i noltros tenguéssim al darrere un poble veritablement preocupat pel patrimoni o per canviar la maquinària burocràtica que amenaça ofegar-nos.

Molts d’aquests cops a l’esperança (i d’altres que ens apliquen a diari) els poden justificar des del realisme de la difícil situació de partida. Però a noltros ens toca recordar quin punt d’arribada esperam d’ells per si un cas, entre tant pragmatisme, ho obliden.