A pesar de la crisi, els pisos no baixen de preu a Espanya. I això que el mercat immobiliari de compravenda està pràcticament aturat. Probablement així seguirà o almanco els bancs hi deuen confiar perquè la baixada del preu de l’euro que decretà el Banc Central Europeu la setmana passada no es traslladà a una minva de les hipoteques, sinó tot el contrari: l’Euríbor pujà l’endemà de l’anunci del retall dels interessos. És com si als bancs, que controlen el mercat immobiliari, els importàs un rave les decisions polítiques, com l’adoptada pel BCE. O els importa molt, que és pitjor, i les aprofiten per a ells però no les traslladen al benefici dels ciutadans.
Per altre costat, a pesar de les mesures que va prendre el govern nacional per donar garanties als bancs i als particulars que més doblers tenen, el cert és que no s’ha notat cap increment de la confiança sinó tot el contrari, com demostren les baixades de la borsa. Un incís: ja té dellonses que un govern socialista, enmig d’una crisi tan seriosa que afecta els que menys tenen, faci la gran mesura estrella destinada als que més tenen, perquè, com deia un dirigent d’Ausbanc, l’altre dia a Palma, qui té 50.000, 60.000 o 90.000 euros estalviats? Fi de l’incís.
Els governs fan el que no és de dir per intentar insuflar confiança en el sistema financer. Però el cert és que aquestes entitats segueixen actuant amb absoluta desconfiança. Cap al poder polític i entre elles mateixes. I, sobretot, actuen demostrant una pornogràfica cobdícia. De què servirà la baixada dels interessos si no la traslladen a les hipoteques que cobren als ciutadans? De res. De què servirà l’enorme quantitat de doblers públics que es fiquen al sistema si no hi ha reacció de cap mena? De res.
No fa falta ser economista per adonar-se que tenim un problema seriós. Molt més que no la crisi. És el sistema bancari. Que diuen que l’espanyol és molt sòlid. I de què ens serveix als ciutadans? El que hem vist és que en temps de gran expansió econòmica, la banca s’ha comportat, com ara, amb una cobdícia extraordinària. Animant gent que raonablement no podia assumir crèdits hipotecaris a endeutar-se per sobre de les seves possibilitats. Se li deixava fins al 110% o 120% del valor taxat, per així captar més i més clients.
Ara, quan les coses van malament, aturen l’aixeta per a tothom, ofeguen l’activitat econòmica social en no donar crèdits com abans... però els és igual. Ells segueixen actuant com sempre, amb cobdícia extremada. Les decisions polítiques que prenen els governs no tenen conseqüències positives per als ciutadans, perquè entre aquests i el poder polític hi ha el poder bancari que s’ha convertit en una murada impossible de sortejar.
Es comencen a sentir veus d’economistes i expolítics de dreta i esquerra que es mostren favorables a una reforma a fons del sistema financer, no només espanyol. Per ventura no és cap mala idea però el que és una peremptòria necessitat és que a Espanya el govern deixi de fer escenes de sofà amb els banquers i els posi a retxa. Això sí que seria una mesura que injectaria confiança entre els ciutadans. Dissortadament no passarà. Haurem de seguir patint la crisi fins que el sistema bancari no es tranquil·litzi. Al cap i a la fi són ells, els bancs, els que tenen el vertader poder. D’enriquir-se obscenament quan les coses van bé i d’enriquir-se pornogràficament quan ens van malament.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
govern nacional, sr. payeras?
No heu d'oblidar que els bancs presten diners perquè hi ha gent que abans ha estalviat. Seria totalment injust que un estalviador perdés els seus estalvis per culpa d'una crisi originada pels que s'han endeutat i pel contrari els que s'han endeutat més del que devien no perdessin res. Recordau que mentre molta gent es feia rica comprant, els estalviadors es feien pobres, no voldreu fer més pobres als estalviadors i més rics als especuladors.
No se si el govern havia de fer-ho o no, però si ho ha fet, supòs que es per que molts d'aquests bancs estarien a punt de la quebra, i això vol dir que ens quedaríem sense el pocs doblers que hi tenim allà. Vos imaginau un "corralito" com va passar a Argentina?
On són els doblers que no tenen els bancs? No s'han volatilitzat, això és segur. Estan en mans dels especuladors que vàren fer-se rics fins ses celles. O en els anomenats paradisos fiscals, bancs estrangers o en bitllets de 500 € amagats qui sap on.
No és tan fàcil com sembla treure a subhasta un immoble hipotecat. Hi poden haver càrregues que no s'havien previst per l'entitat prestamista, com embargaments d'Hisenda, o bé les derivades d'un divorci que, per exemple, assigni sine die l'ús de la vivenda a la dona i els fills menors. Realitzar un bé, vendre en subhasta i recuperar capital, interessos i despeses, no és tan senzill.
Qui deixaria de la seva butxaca 300 mil euros a un treballador temporer, malgrat aquest fos una bellíssima persona, al 5 per cent d'interés i a amortitzar el capital en un termini de 40 anys? S'ha d'estar una mica tocat de l'ala, o bé ser un sant o un dimoni que només veu els doblers immediats.
Si la gent del carrer, i vull dir d'un nivell mitjà, no parl de "desheretats" ni del "lumpenproletariat" ni d'altres fineses per l'estil. Gent amb un cert nivell d'estudis i amb allò que abans es deia urbanitat i civisme. Si llegissin les clàusules dels contractes que firmen a les seves entitats de confiança (bancs o caixes), sabessin les mitges veritats que els hi va contar l'empleat (també enganat pel seus superiors, o pitjor, amb manca d'escrúpols a l'hora de fer "carrera") Si parassin atenció quan aquestes entitats tenen la vergonya de publicar a tots els vents, l'increment de beneficis de tal any damunt l'exercici anterior (que a la seva vegada ja varen esser un XX% -dues xifres, si-, superiors al d'abans) i així any darrera any. Just amb això, aquesta gent civilitzada i amant de l'ordre, sortiria a cremar quantes oficines bancàries trobassin pel camí. Bancs = Caixes = Coves de lladres
Un avantatge que tenim és el Fons de Garantia de Dipósits, que es va implantar a l'Estat espanyol fa 30 anys i que va ser molt impopular, sobretot vist des del punt de mira de les entitats bancàries, de crèdit, i també les caixes d'estalvi. Aquest Fonds té la forma de macrodipósit constituït a les arques del Banc d'Espanya i s'ha alimentat insaciablement de les reposicions percentuals obligatòries en relació a determinades operacions -dipósits i crèdits-. Això fa que al Banc d'Espanya hi tinguin uns estalvis indirectes les entitats que ara ploren per trobar-se amb problemes de liquiditat, que és el mateix que tenir manca de doblers, peles, sous, quartos, duros, maravedisos, pasta en definitiva.
Crec que en Maquiavel posa el dit a la llaga quan parla de mimetisme. Quàntes persones s'han llançat a comprar un immoble només perquè amics i coneguts feien el mateix? A Occident, diuen, feim el que fan els altres. A Orient, el que qui ostenta el poder indica.
Es veia venir. Fer préstecs hipotecaris a 40 anys amb la única garantia d'un immoble, és suïcida. No s'ha calculat la capacitat económica del prestatari, només la del bé hipotecat. Error elemental. Com es realitzarà el cobrament del deute si el deudor es transforma en morós? Per què s'han atorgat hipoteques sense que els titulars tinguéssin mitjans per fer front al pagament mensual? Moltes persones, de bona fe i amb massa il·lusió, han signat sense saber el que representaba contraure una obligació quasi vitalícia. Qui ha fet el pecat? El prestatari, per manca de previsió i, sobretot, mimetisme -tothom fa el mateix!- i el venedor del producte, interessat únicament en complir objectius o cobrar una comissió per l'operació efectuada. Es veia venir, amics des Diari. No cal ser un linx en economia.