govern nacional, sr. payeras?

No heu d'oblidar que els bancs presten diners perquè hi ha gent que abans ha estalviat. Seria totalment injust que un estalviador perdés els seus estalvis per culpa d'una crisi originada pels que s'han endeutat i pel contrari els que s'han endeutat més del que devien no perdessin res. Recordau que mentre molta gent es feia rica comprant, els estalviadors es feien pobres, no voldreu fer més pobres als estalviadors i més rics als especuladors.

No se si el govern havia de fer-ho o no, però si ho ha fet, supòs que es per que molts d'aquests bancs estarien a punt de la quebra, i això vol dir que ens quedaríem sense el pocs doblers que hi tenim allà. Vos imaginau un "corralito" com va passar a Argentina?

On són els doblers que no tenen els bancs? No s'han volatilitzat, això és segur. Estan en mans dels especuladors que vàren fer-se rics fins ses celles. O en els anomenats paradisos fiscals, bancs estrangers o en bitllets de 500 € amagats qui sap on.

No és tan fàcil com sembla treure a subhasta un immoble hipotecat. Hi poden haver càrregues que no s'havien previst per l'entitat prestamista, com embargaments d'Hisenda, o bé les derivades d'un divorci que, per exemple, assigni sine die l'ús de la vivenda a la dona i els fills menors. Realitzar un bé, vendre en subhasta i recuperar capital, interessos i despeses, no és tan senzill.

Qui deixaria de la seva butxaca 300 mil euros a un treballador temporer, malgrat aquest fos una bellíssima persona, al 5 per cent d'interés i a amortitzar el capital en un termini de 40 anys? S'ha d'estar una mica tocat de l'ala, o bé ser un sant o un dimoni que només veu els doblers immediats.

Si la gent del carrer, i vull dir d'un nivell mitjà, no parl de "desheretats" ni del "lumpenproletariat" ni d'altres fineses per l'estil. Gent amb un cert nivell d'estudis i amb allò que abans es deia urbanitat i civisme. Si llegissin les clàusules dels contractes que firmen a les seves entitats de confiança (bancs o caixes), sabessin les mitges veritats que els hi va contar l'empleat (també enganat pel seus superiors, o pitjor, amb manca d'escrúpols a l'hora de fer "carrera") Si parassin atenció quan aquestes entitats tenen la vergonya de publicar a tots els vents, l'increment de beneficis de tal any damunt l'exercici anterior (que a la seva vegada ja varen esser un XX% -dues xifres, si-, superiors al d'abans) i així any darrera any. Just amb això, aquesta gent civilitzada i amant de l'ordre, sortiria a cremar quantes oficines bancàries trobassin pel camí. Bancs = Caixes = Coves de lladres

Un avantatge que tenim és el Fons de Garantia de Dipósits, que es va implantar a l'Estat espanyol fa 30 anys i que va ser molt impopular, sobretot vist des del punt de mira de les entitats bancàries, de crèdit, i també les caixes d'estalvi. Aquest Fonds té la forma de macrodipósit constituït a les arques del Banc d'Espanya i s'ha alimentat insaciablement de les reposicions percentuals obligatòries en relació a determinades operacions -dipósits i crèdits-. Això fa que al Banc d'Espanya hi tinguin uns estalvis indirectes les entitats que ara ploren per trobar-se amb problemes de liquiditat, que és el mateix que tenir manca de doblers, peles, sous, quartos, duros, maravedisos, pasta en definitiva.

Crec que en Maquiavel posa el dit a la llaga quan parla de mimetisme. Quàntes persones s'han llançat a comprar un immoble només perquè amics i coneguts feien el mateix? A Occident, diuen, feim el que fan els altres. A Orient, el que qui ostenta el poder indica.

Es veia venir. Fer préstecs hipotecaris a 40 anys amb la única garantia d'un immoble, és suïcida. No s'ha calculat la capacitat económica del prestatari, només la del bé hipotecat. Error elemental. Com es realitzarà el cobrament del deute si el deudor es transforma en morós? Per què s'han atorgat hipoteques sense que els titulars tinguéssin mitjans per fer front al pagament mensual? Moltes persones, de bona fe i amb massa il·lusió, han signat sense saber el que representaba contraure una obligació quasi vitalícia. Qui ha fet el pecat? El prestatari, per manca de previsió i, sobretot, mimetisme -tothom fa el mateix!- i el venedor del producte, interessat únicament en complir objectius o cobrar una comissió per l'operació efectuada. Es veia venir, amics des Diari. No cal ser un linx en economia.