Moltes mares i pares segueixen, encara, fent voltes rere el llibres de text que no troben enlloc. Hi ha una dotzena de trucades al dia per saber si venem text o si podem informar d’on trobar-los. Aquest efecte produeix un anar i venir de pares i alumnes que es repeteix cada tardor i contrasta amb els clients habituals que el que esperen són les anhelades últimes novetats que arriben puntuals com la pluja. Els nostres mostradors reflecteixen més que mai el que es cova al món en aquests moments.
El llibret vinculat a la faes fent un panegíric del McCain o el llarg enfilall de llibres sobre Obama, seguits d’una estela d’assajos recuperats dels catàlegs, de llibres sobre Rússia i el seu imperi. Vasili Grossman ho havia deixat ben clar al seu Vida i destí, ni repúbliques, ni soviètiques, l’URSS només era una desfressa del nacionalisme d’estat que ha seguit salvatgement sotmetent tot allò que es troba al davant. Queda per veure quines conseqüències tindran l’antisemitisme que viu a Moscou i el centenars de milers de neonazis (d’uniforme), l’augment d’un feixisme que revifa just en el moment en què s’han consumat totes les bestieses possibles a l’oblidat genocidi txetxè (els llibres de la Politovskaia ja han caducat, la gent ja no els compra, el mal no sempre perd) i que s’obre un conflicte energètic amb l’extrem occident.
Al mateix temps hi ha un poble foragitat i perseguit, que és tant o més europeu que nosaltres, per molta bajanada declarada aquests dies pels feixistes italians, Europa sap que no es completa sense el poble que porta una roda de carro a la senyera. Encara hi ha qui voldria un món sense ianquis, (fa molts anys servidor era un d’ells i participava en plataformes estudiantils antiotan), avui, el perill es troba que governin aquests terroristes d’estat que formen el govern Bush i que han deixat signats més contractes amb aquests de les aigües brutes del Blackwater. L’any 2000, en aquell cop d’estat de guant blanc tacat de merda, vaig fer referència a la peli Zona morta i encara vaig fer curt. Els USA són un tros d’Europa que no hauria ni pot perdre la seva rellevància al món, si no volem tornar a l’edat mitjana.
L’únic que ha de perdre el poder és aquest aparell de governants que no hi han arribat legítimamment. Avui, estan preparant el mateix... no veuen que si el món s’acaba, ja s’acabava fa tres o quatre mesos, i és només una indigna intervenció a la campanya electoral?... està el poble americà a prop d’una possible guerra civil? Els més pròxims esdeveniments decantaran la balança i el demòcrata no solucionarà res, però no anirà tocant els pebrots a la resta del món.
De moment aquests patriotes l’únic que han aconseguit és una crisi econòmica mundial i, davant de tot, centenars de milers de morts innocents, amb el desastre humanitari que viuen els que han quedat. Canadà està acollint una allau de valents desertors que es troben amb la seva parella i el seu misser i intenten superar el que han viscut i proven de començar una nova vida. La política de terra cremada no té final, de moment, si aconsegueixen entrar els demòcrates al parany un cop més, Europa es pot preparar, car no faran esperar gens per muntar l’exèrcit europeu que ens retorni l’obligatorietat de la mili i tornin a jugar amb la sang de reemplaçament per aquestes contrades. Si queden els republicans, no podran atendre tants fronts oberts.
L’únic que pot canviar aquesta tendència, vista tota la literatura al respecte que ha anat sortint aquests darrers anys, són els mateixos oficials que estan tips de ser bombers i anar encenent incendis. Un conflicte civil als Estats Units no és una exageració, només pot capgirar-ho la poca traça republicana i una majoria més que absoluta del candidat pel canvi. Això, si deixen anar a votar a la gent de forma raonable i sense apocalipsis d’última hora perque m’en vaig. Mentre recol·loco les novetats al voltant d’aquest desastre, perdonin... disculpin... només estava pensant en veu alta, truquen al telèfon i resulta que és l’autora d’El secreto de Mallorca, comentam el bon moment que està vivint i després obro una capseta que entra a última hora amb un llibre d’unes vuit-centes pàgines que em recorda on sóc i on visc: SOR PATROCINIO, una biografia de sor Maria Isabel de Jesús esclava del santíssimo sacramento, amb pòrtic d’un "vicepostulador en recuerdo de justícia y aclaración necesaria, que el 13 d’agost de 1831 tingué l’aparició de la verge i que veié el favor del seu testimoni per part d’Isabel II d’Espanya i tercera de s’Aranjassa, santa i beata diuen que de gran bellesa i intel·ligència a qui s’ha encomanat tot el grup popular de les Illes, recordau SOR PATROCINIO o SOR P.P. per als amics...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
N'Àlex Volney du un parell -mallorquí- de setmanes tocat per la gràcia divina. Per l'amor de Déu, a mem si treu una altra novel·la ja. És un mestre de la prosa i del contingut relatat amb aquesta prosa. I també és un dels que just surten un cop per setmana. Qui ho entengui...