M’agrada molt el rock dur, especialment el dels anys setanta. Led Zeppelin, Deep Purple, Blach Sabbath, Uria Heep, Blue Oyster Cult, AC/DC ... formen part de la meva discografia particular. Per això quan em vaig assabentar que un d’aquests grups històrics havia d’actuar a Mallorca em vaig apressar a compra-me’n una entrada.
Va arribar el dia esperat, dilluns passat, quinze de setembre, i vaig acudir al Palma Arena –quin nom més lleig– per veure el concert de Deep Purple. Passava un poc de pena de no quedar-ne decepcionat. Els darrers canvis en el grup i l’edat dels seus components, que ja tenen més de seixanta anys, em feien pensar que tal vegada no estarien a l’altura del que havien estat en el seu millor moment.
Tot d’una que varen sortir a l’escenari vaig reparar que la meva recança no tenia cap fonament. Les dues darreres incorporacions al grup, el guitarrista Steve Morse i el teclista Don Airey són dos virtuosos dels seus respectius instruments. El baixista Roger Glover i el bateria Ian Paice toquen tan bé com sempre i Ian Gillan, el cantant, malgrat que hagi perdut un poc, segueix amb una veu fantàstica.
Les cançons s’anaven succeint. El repertori estava format fonamentalment pels seus temes més clàssics i emblemàtics, amb qualcun dels nous intercalats de tant en tant. El públic s’ho passava d’allò més bé, bastava veure’n les cares d’alegria. Hi havia gent de totes les edats, des de seixantins que havien viscut el naixament de Deep Purple fins a adolescents que els havien conegut en posterioritat i els havien incorporat a la llista dels seus grups preferits.
Un moment determinat el teclista, Don Airey, va encetar el seu solo. Un solo de molta qualitat, en el qual anava alternant la feina amb els sintetitzadors amb la música de piano i orgue, amb passatges de música clàssica i d’altres de rock. Enmig d’aquelles notes, de cop i volta, com si sortís de darrera una cortina, va començar a sonar la melodia de La Balanguera. La gent va embogir i les mambelletes ompliren el recinte. El meu cor va pegar dos botets. No m’esperava una cosa així! Es tractava d’una demostració de sensibilitat cap als mallorquins, una forma de dir-nos que de la mateixa manera que a nosaltres ens agrada la seva música, ells també valoren la nostra, que respecten la nostra cultura.
L’endemà em vaig connectar a internet i vaig cercar informació dels darrers concerts de Deep Purple. I em vaig poder adonar que el que féu Don Airey a Palma no fou una excepció. Aquest teclista té el costum de ficar dins el seu solo un tros d’una peça emblemàtica de la música popular d’allà on actua. A un recital a Córdoba (Argentina) va introduir un fragment de Adiós Nonino, a Viña del Mar (Chile) va fer el mateix amb Gracias a la vida i a Caracas (Veneçuela) amb Alma Llanera, per posar un parell d’exemples.
Aquesta dèria del teclista per incorporar temes de la cultura local dins el seu solo em sembla una mostra de la seva obertura al món i de les seves ganes de dir-nos que nosaltres som importants per a ell, de la mateixa manera que la seva música ho és per a nosaltres. La diversistat és bona, ens diu Don Airey amb la incorporació de La Balanguera al seu repertori, i tots som més a prop uns dels altres del que creim. Una mentalitat digna d’elogi, que té molt poc a veure amb la de Rosa Díez, Fernando Savater i companyia, que estan convençuts de la superioritat de la seva cultura, que pensen amb ella ja ho tenen tot, que no necessiten obrir-se a res més. Una estretor de mires que no s’hi diu ni poc ni gens amb la seva suposada intel·lectualitat i superioritat cultural i que no és més que una mostra de xovinisme que, avui, al segle XXI, a l’era de la globalització, està totalment passat de moda. Què hi farem?
