El retorn de la guerra freda, de la història, de la geopolítica, del 29...

Convoc el meu col·lega Antoni Ginard al nostre panoptikon de sa Indioteria, el restaurant Es Pontet, per posar un poc d’ordre en la discussió geopolítica. "No retorna res! Per entendre la geopolítica s’ha de conèixer la història, tant per conèixer el discurs essencialista dels nacionalismes dominants com les aspiracions dels grups minoritaris". "Les peces territorials solen estar marcades, definides prèviament per factors anteriors, tant a Ossètia, com al Kosovo, com a Catalunya". És evident que efectuam, tots, un reduccionisme de situacions complicades, però s’ha de fer així per a poder ressuscitar els fantasmes que els godbusters de la història havien tancat malament. Per tant, no tan sols torna la guerra freda, sinó que retorna la història i la geopolítica i n’hi ha qui veuen ja un nou crac del 29, tot esperant que l’actual crisi financera, faci petar el capitalisme neoliberal enviant els neocons a l’infern o, com deien al Maig del 68, aux poubelles de l’histoire, al fems de la història.

Pels més joves. La guerra freda va ser l’estat continuat de tensió entre la URSS (un imperi comunista multinacional liderat pel russisme dominador) i els Estats Units (amb la seva cohort d’aliances, amb l’OTAN al front); amb una tàctica de rearmament constant, una sangria econòmica justificada per la por dels míssils atòmics del contrari, cada pic més potents, míssils-antimíssils, fins a arribar a la guerra de las galàxies de l’actor-president Ronald Reagan que, diuen, provocà el col·lapse econòmic dels soviètics, incapaços de seguir l’escalada armamentística. Ens feien viure amb por, amb refugis antiatòmics, pel fet que una equivocació fes començar una guerra total; aconsell reveure Dr. Strangelove, aquí Teléfono Rojo volamos hacia Moscú, de Stanley Kubrick, una mascarada d’això, avui amb perspectiva encara ens fa riure més (de por). Si es vol recuperar el concepte històric "guerra freda" s’ha de fer amb unes circumstàncies diferents: d’un món bipolar hem passat a un multipolar, amb fronteres polítiques diferents però sense fronteres econòmiques fortes, o molt difuses, per la globalització.

La caiguda del mur de Berlín i dels sistemes comunistes va fer rellegir el món a alguns nord-americans. Ja que anam de reduccionistes, cal citar l’article emblemàtic de Francis Fukuyama, La fi de la Història i l’últim home, el reduesc ad absurdum: ja no hi ha dolents, els rojos comunistes, no hi ha socialisme, només capitalisme neoliberal, tot és mercat (Xina li donava de cada pic més la raó), per tant, és la fi de la història i les utopies. Tengué un èxit fulgurant. Però sempre s’ha de menester un dolent al Teatrum Orbis Terrarum i Samuel Huntington (El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l’ordre mundial), agressiu, se n’inventà un. L’atac a les Torres Bessones de Nova York i les guerres d’Afganistan i Iraq demostraren que el guió s’havia d’acomplir. A poc a poc els processos islamistes, enemics reals o virtuals, s’encarregaren de clivellar aquesta concepció de la història recent.

Ara bé, el que és cert és que durant aquests darrers anys s’han anat recomponent les àrees d’influència, una nova geopolítica planetària, molt diferent de la de fa trenta anys. Es reagrupen els blocs polítics; des del rus fins al xinès –afegint les antigues repúbliques soviètiques d’Àsia Central, algunes amb bases americanes– o el sud-americà on l’emergent Brasil de Lula da Silva intenta liderar i torejar les noves-velles polítiques antiamericanes (d’Evo Morales a Hugo Chávez que flestoma el "Yankees de mierda!"; no els recorda els vell: Yankees go home?); l’espectre de James Monroe –"Amèrica pels (Nord) americans"– ja remena la sepultura; i hi hem d’afegir Espanya, ja no com aquella "madre patria" sentimental sinó com un inversor multinacional de primer ordre. Però si retorna alguna cosa no és ben bé el mateix, encara que sí amb cert regust conegut. El referent ideològic que donava el substrat als blocs de la guerra freda ha desaparegut i els espectres islamistes com a únics enemics dels occidentals no basten. I és aquí on es veu clarament el retorn de Rússia i la russificació del seu entorn. Que és amb el que ens volen fer por. Una Rússia capitalista, amb els ròssecs de les privatitzacions, desacomplexada, posant "ordre" a les seves àrees d’influència amb guerres calentes, de Txetxènia a Geòrgia. Tal vegada això expliqui el protagonisme que ha tengut la intervenció a Ossètia; la pregunta però és: per què no en va tenir tant la independència del Kosovo apadrinada per Alemanya i Estats Units, ignorada pels espanyols? Perquè no era un altre càstig a la gran Sèrbia –prorussa– sinó una altra peça de l’estratègia americana envers l’aïllament de Rússia, amb unes noves marques de seguretat que, tanmateix, tenen Europa com a veïnat més pròxim.

Fa falta veure si el retorn de la història, si és que se n’havia anat mai, el que vol dir no sigui més que hi ha una nova ordenació dels blocs geoestratègics mundials –mirau per on passen els oleoductes i els gasoductes i quina és l’estratègia mundial de l’energia i entendrem moltes coses– i que el que fins ara s’havia recol·locat a determinats llocs –com un puzle mal encastat– hauria generat conflictes, de Bòsnia a Iraq. S’han de matisar, per tant, aquests retorns, sobretot el de la geopolítica, lluny del sentit que li donava F. Ratzel. "Per exemple", me diu Ginard, "tots els desmembraments dels estats federals europeus s’han fet sobre peces preexistents" i, citant de memòria Rubert de Ventós, "les fronteres dels territoris no les marquen ni les constitucions ni la voluntat popular, són producte de la violència i de l’atzar". De 1815, el Congrés de Viena, fins a 1989, un estat nou ha aparegut o desaparegut cada dos o tres anys, la idea que donen els mapes, d’estabilitat territorial, és tremendament falsa. I ja que parlàvem de Fukuyama, oportunista com sempre, fa menys d’un mes declarava que ara s’està produint "La fi... de l’hegemonia americana", amb els Estat Units endeutats i en recessió.

PD.- I si tot torna... el crac borsari del 29? En fi. Saben que els marxistes anunciaven que les crisis periòdiques internes del sistema capitalista n’acabarien generant una, definitiva. La crisi generada pels crèdits "subprime" americans –900.000 milions de dòlars concedits a persones no solvents– abona aquest retorn. Diu David Harvey ( Breu història del neoliberalisme): "És impensable, però no impossible, que els Estats Units esdevenguin com l’Argentina de l’any 2001 una nit qualsevol". A l’Argentina del "corralito", l’any 2001, la gent anava a cercar els seus doblers als bancs i no els els donaven. Però "Qui espera, desespera" i ja sé que el refranyer popular és tremendament reaccionari.