Fora caretes

L’Estat ha sortit per a nacionalitzar la banca a Estats Units i a Gran Bretanya perquè la bolla ja no suportava més la seva inconsistència, i els bancs centrals han inflat de crèdit els mercats per tal de recuperar, com a mínim, certa tranquil·litat. Aquesta setmana s’ha palesat que el capitalisme, com bé definí en un article Felipe González, no té el comunisme per enemic sinó les seves pròpies deformacions.

Per entendre com han funcionat les finances aquests anys, he recordat l’acudit de dos joiers que pretenen una determinada joia. Un l’aconsegueix i, més tard, la ven a l’altre a un preu superior. Passats uns mesos, el primer la vol recuperar malgrat que el preu s’incrementa. Així passen anys i la peça va d’un a l’altre mentre la valoració augmenta. Un dia, el joier que no la tenia va pretendre recuperar-la i es trobà amb la desagradable sorpresa que l’havien venuda a un tercer. Astorat, exclamà: I ara, de què viurem?

Tot era fum. El valor sobre el qual s’incrementaven les cotitzacions mentre els títols passaven d’uns bancs a altres, amb fons d’inversió i tota la gamma de taurons pel mig, només existia en el convenciment que l’altre en pagaria més. Ho hem vist a Mallorca amb els actius del grup Drac que només tenien el valor desmesurat per Grande i els bancaris l’alimentaven. Per qui vol tornar a la realitat i cobrar amb els dobles d’anar a plaça, el valor ni s’acosta al que amb tanta alegria reflectia el paper.

Per adobar la lliçó de realisme, Enric Duran ens ha mostrat com els mentiders entre ells s’entenen i per fotre quasi mig milió a diferents bancs només cal actuar de farol com ells fan. Possiblement, li caurà la justícia a sobre perquè s’ha llevat la corbata i aparcat el maletí. Els que mantenen l’engany encara surten al couché i ens miren amb condescendència.