La setmana ens ha regalat el mutisme convenient dels neocons. Han callat com a morts aquells que els darrers decennis ens han turmentat amb els beneficis del mercat alliberat de tot control polític, que han considerat pecadores les mans reguladores dels representants de la ciutadania, que han fet de la reducció de l’Estat la meitat del seu missatge (l’altra meitat ha estat la necessària religió, imprescindible per atemorir els ramats mentre se’ls fermava de per vida la collera, se’ls controlava amb un picarol que els impedia l’amagatall i se’ls tonia qualque cosa més que la llana) i que ens volien fer creure que dur sobre la nostra esquena tot el seu benefici era pel nostre bé.
L’Estat ha sortit per a nacionalitzar la banca a Estats Units i a Gran Bretanya perquè la bolla ja no suportava més la seva inconsistència, i els bancs centrals han inflat de crèdit els mercats per tal de recuperar, com a mínim, certa tranquil·litat. Aquesta setmana s’ha palesat que el capitalisme, com bé definí en un article Felipe González, no té el comunisme per enemic sinó les seves pròpies deformacions.
Per entendre com han funcionat les finances aquests anys, he recordat l’acudit de dos joiers que pretenen una determinada joia. Un l’aconsegueix i, més tard, la ven a l’altre a un preu superior. Passats uns mesos, el primer la vol recuperar malgrat que el preu s’incrementa. Així passen anys i la peça va d’un a l’altre mentre la valoració augmenta. Un dia, el joier que no la tenia va pretendre recuperar-la i es trobà amb la desagradable sorpresa que l’havien venuda a un tercer. Astorat, exclamà: I ara, de què viurem?
Tot era fum. El valor sobre el qual s’incrementaven les cotitzacions mentre els títols passaven d’uns bancs a altres, amb fons d’inversió i tota la gamma de taurons pel mig, només existia en el convenciment que l’altre en pagaria més. Ho hem vist a Mallorca amb els actius del grup Drac que només tenien el valor desmesurat per Grande i els bancaris l’alimentaven. Per qui vol tornar a la realitat i cobrar amb els dobles d’anar a plaça, el valor ni s’acosta al que amb tanta alegria reflectia el paper.
Per adobar la lliçó de realisme, Enric Duran ens ha mostrat com els mentiders entre ells s’entenen i per fotre quasi mig milió a diferents bancs només cal actuar de farol com ells fan. Possiblement, li caurà la justícia a sobre perquè s’ha llevat la corbata i aparcat el maletí. Els que mantenen l’engany encara surten al couché i ens miren amb condescendència.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
fico el link a la revista crisi q es va repartir a barcelona amb diners d la accio d l'enric. aporta moltes informacions interesantisimes sobre el tema dels bans http://polaris.moviments.net:8000/ca/crisi
Injecció del FED = comunisme per a rics, amb crèdit a retornar amb el 35% dels imposts de tots els contribuents. Però els doblers no aniran a mans dels que han perdut la casa perquè van creure en els bancs i entitats financeres i que ara ja no poden pagar la hipoteca.