Ascens i destrucció de l'esquerra calvianera

Aquest sindicat, "de obreros del campo y demás profesiones y oficios", es configurà com una societat de resistència que pretenia defensar els treballadors, oferir determinats serveis i participar en la vida política municipal. Ben aviat, i de sobte, trobam Calvià entre els municipis més progressistes de Mallorca. Així, el setembre del 1923, la FOC participà en un acte a Palma convocat pels socialistes i comunistes contra la guerra del Marroc.

Significativament, de la Part Forana, a part dels calvianers, només hi assistiren delegacions d’Esporles i de Llucmajor. Sota la nefasta dictadura de Primo de Rivera, que fou un assaig sense sang de la de Franco, i aprofitant la tolerància i, en ocasions, el suport de les autoritats, es va crear la UGT a Mallorca, i la FOC en fou una de les deu societats obreres fundadores.

En aquella època, alguns dels dirigents de la FOC, com Jaume Pallicer i Pallicer, fins i tot foren regidors de l’Ajuntament de Calvià segons el peculiar sistema corporatiu primoriverista. El 1931, en els comicis municipals d’abril foren elegits 4 regidors independents, dos regionalistes, 2 liberals, 1 conservador i 1 antimonàrquic, el socialista Sebastià Estades.

Però aquests resultats foren impugnats i se celebraren noves eleccions el maig d’aquell mateix any amb un resultat molt diferents: 6 socialistes, 3 republicans federals i 1 republicà de centre (els antics liberals). Es donava la particularitat que els socialistes havien estat elegits tots a Calvià vila, mentre que els quatre republicans representaven es Capdellà.

Així, Calvià esdevengué l’únic ajuntament mallorquí amb majoria socialista (si bé a Alaró hi hagué un empat entre socialistes i republicans de centre), amb Julià Bujosa Sans com a batle. I la nova administració impulsà l’aplicació de les mesures socials legislades per la nova República i va tenir un paper important com a mediador en la vaga de les collidores d’octubre del 1932.

A més, es creà un Registre de Col·locació Obrera per intentar pal·liar l’atur i es va projectar la construcció de dos grups escolars (un a cadascun dels dos nuclis de població més importants) i un escorxador municipal. Pel que fa als processos electorals, en els comicis a Corts de juny del 1931, triomfà àmpliament la Conjunció de republicans i socialistes, mentre que en els de novembre del 1933 el seu èxit fou molt més ajustat, però s’ha de tenir en compte que, en tot Mallorca, les esquerres només guanyaren en aquest municipi i a Esporles.

Per cert que en aquests comicis es posà en relleu un fet força interessant, l’existència d’un nucli comunista al Capdellà vinculat a la societat de resistència La Fraternal i compartint local, com a mínim el 1936, amb el Partido Republicano de Izquierdas, o sigui, Esquerra Republicana Balear. Així, mentre el predomini UGT/PSOE era molt gran a Calvià, al Capdellà ens trobaríem amb un insòlit model comunista/republicans d’esquerres, dues tendències sobre les quals caldria aprofundir un poc més per completar l’evolució de les esquerres a Calvià.

L’octubre de 1934, els sis regidors socialistes foren suspesos (però no el tres republicans federals elegits el 1931), però el febrer del 1936 arran del triomf del Front Popular en l’àmbit espanyol, i també a Calvià, aquests regidors foren reposats en els seus càrrecs. Però, quines foren les causes d’aquesta sorprenent, i singular, hegemonia de l’esquerra (sobretot dels socialistes) en un municipi poc poblat i molt rural? Com molt bé explica Suárez, Calvià encara era un municipi molt latifundista, amb una terra molt pobra, sous molt baixos i pèssimes condicions laborals.

El turisme aleshores era molt incipient i encara no suposava un factor econòmic de pes. El 81,3% de les terres del terme pertanyien a senyors que residien a Palma. Així, predominaven els jornalers del camp, i no els petits propietaris, com s’esdevenia a molts de municipis del Pla de Mallorca i fins i tot de la serra de Tramuntana (Banyalbufar, per exemple). Però això no basta per explicar l’auge de l’esquerra, i en el cas de Calvià va esser fonamental la proximitat i els contactes amb Palma.

Així, per exemple, el dirigent i regidor socialista Jaume Pallicer era amic de dirigents ciutadans com Ignasi Ferretjans o Llorenç Bisbal, i ja el 1923 la Federació Obrera Calvianense es va adherir a la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma. I un tercer element, més hipotètic, és el fet que un cert nombre dels dirigents havien emigrat a Cuba i haurien agafat consciència de les possibilitats de canviar.

D’altra banda, tot i que a Calvià hi va haver alguns petits incidents, el prevere Damià Vidal reconeixia "que no hubo situación violenta alguna contra la iglesia". Malgrat això, el juliol del 1936 es desencadenà una onada de repressió contra les esquerres a Calvià que només pot esser qualificada de terrorista.