Ara que han passat les festes dels pobles de Menorca ja ho puc dir ben clar: les pomades no serveixen per curar. Antigament els homes solien untar-se els cabell amb una substància que tenia com a principal ingredient greix animal. Així els cabells semblaven ben fixats, no es movien en l’aire i semblaven banyats.
A alguns, els devia semblar elegant. He escrit tres vegades el verb semblar: allò aparent s’ha vingut sobreposant a allò real des dels remots temps d’en primer i la societat de l’espectacle, explicada per Guy Debord, no deu ser només característica moderna. Avui hi ha qui es posa gomina. Però llavors aquell greix entabanava els caps empastifats, d’aquí que els francesos inventassin un perfum extret de les pomes (la pommade), que enganava o distreia els efectes pestilents.
El mot pomada ha passat amb el temps a denominar certes mescles de greix i altres ingredients emprades com a cosmètic o com a medicament. I pels anys setantes, a la població de llevant menorquí, hi degué haver una colla de "gineros" que batiaven el líquid espirituós i transparent amb rajolins de llimonada per enganar qui volgués controlar-los (posem que d’un consum de gin excessiu). Amb el nom eufemístic de pomada aquella beguda semblava (!) que no podia fer mal i que tingués efectes cosmètics o medicinals... si més no damunt l’ànima. Però, ai las!, si n’abusaves, és clar que el cos se’n ressentiria.
Observant la facècia política, sabem que anomenar les coses pel seu nom no és pràctica habitual. En Solbes i els seus, de la crisi, n’han dit eufemismes. I les mesures que s’hauran d’aplicar contra ella no poden ser "pomades".
Des dels mitjans d’informació l’actualitat és servida segons es cou a les seues cuines. El poder intenta desviar-nos la mirada dels temes que els són molests. Qui recorda ara la promesa electoral dels 400 euros? A la tènue claror del llum encruies de la crisi econòmica (financera, model de totxana i ciment...) es veu que allò era demagògia.
Ara bé, els governants que volen sortir de la tempesta sense perdre-hi veles, arbres i timó –si no l’embarcació sencera– aprofiten per fer canvis i superar models que s’han demostrat massa febles o ineficients. Per exemple, no seria oportú que per trencar la pujada de l’atur els partits fessin propostes basades en més ocupació del sòl i més construcció... ni que sigui amb obra pública. Convé prestar atenció a la formació de mà d’obra qualificada, a l’educació.
No és fàcil, però és necessari. Em vénen al cap uns versos de Miquel Martí i Pol (L’àmbit de tots els àmbits), que no "serveixen" per envestir el desordre econòmic en què estam instal·lats, però que contenen un fons de veritat moral gens menyspreable: "Potser el secret és que no hi ha secret / i aquest camí l’hem fet tantes vegades / que ja ningú no se’n sorprèn; potser / caldria que trenquéssim la rutina / fent algun gest desmesurat, alguna / sublimitat que capgirés la història. // Potser, també, del poc que tenim ara / no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap".
Fets i no paraules, deia el PSC a les darreres eleccions a la Generalitat. Guanyà un pacte tripartit i Montilla és president després de despenjar Maragall; l’Estatut passà pels ribots del Congrés i prest veurem com surt de la guillotina del TC; es gasten mots èpics en parlar de finançament... Potser sí que seria hora de fer algun gest desmesurat. No en va fer cap, al seu dia, Jordi Pujol, el pescador del cove.
Pasqual Maragall hauria pogut sotmetre de bell nou a referèndum l’Estatut quan va sortir nafrat de Madrid o dimitir per no anar contra el que havia refrendat el poble de Catalunya. No ho va fer. Llàstima! Crec que hauria guanyat en dignitat i en respecte. I hauria ajudat a aclarir la situació, la qual cosa no és poca cosa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.