Democràcia a la UIB?

Una de les sorpreses més grans de la meva vida ha estat tenir el valor –o la barra: la diferència no és molt grossa– d’haver escrit l’encapçalament que acabau de llegir. L’encapçalament i el que, naturalment, vendrà després. No puc presumir d’haver tengut moltes ferides de caire físic en els temps de l’antifranquisme i la que en feren fou més per bosses que per revolucionari valent. Ferides, poques, però acollonaments, per donar i vendre. Alguns d’ells per cridar en el lloc on no tocava que volia una universitat autònoma i democràtica. I ara, aquí em veieu: dubtant de si el sistema democràtic i autònom és el més adient per regir la institució que em dóna aixopluc. He dit que dubt. No és vera: n’estic segur, que la democràcia –la democràcia interna– i l’autonomia són els pals de paller que ens permeten conservar els quasi innombrables privilegis antisocials de què gaudim els professors universitaris. La democràcia interna és l’explicació, l’única explicació que en aquesta universitat hi hagi, com deien la setmana passada, i per posar només un exemple, una llicenciatura com la de Biologia que oferesqui als seus alumnes 104 assignatures –sense comptar la història de la ciència: ja ho sabeu– per triar. No cal dir-vos que aquestes 104 assignatures comporten tant o més professors –noves assignatures, nous professors– però, ai!, no més estudiants. Un luxe realment escandalós que pagam entre tots amb els nostres imposts. Un luxe ben feridor si ve acompanyat pel desaprofitament d’uns professors que tenen –tenim: perdonau-me la bravatejada– una capacitat més acreditada que els nous. Un cas pràctic perquè el puguin analitzar els departaments d’economia, però també d’ètica de la nostra alma mater. Crec que podem convenir que, llevat de la família reial, els espanyols que gaudim de més privilegis som els catedràtics d’universitat: No hi ha dubte possible. És veritat que els que han ingressat en aquest grup que administra el poder monàrquic ho han fet gràcies al fet que el seu pare ha tengut un membre del seu cos ben actiu. Més actiu –tampoc no ho dubteu en cap moment– que el meu. Els nostres –els dels funcionaris de la Universitat– els devem a un altre òrgan del nostre cos, no menys important que l’anterior: Aquest òrgan és el cervell que ens permeté, "whit a little help of ours friends" –que ja no me mam el dit– guanyar una oposició, o dues en el meu cas. La concepció i el part de la nostra conongia foren menys agradables que en el cas de la realesa, però, a canvi, els nostres privilegis són vitalicis i els seus provisionals. Conec molts de republicans que serien, si podien, regicides, però, de catedrocida seriós, només conec en Toni Serra.

Quins són els nostres sagrats privilegis? Un d’ells és no solament defensable, sinó fins i tot necessari. La societat ens paga –quina meravella!– perquè puguem dedicar tota la jornada a fer allò que més ens agrada: llegir, reflexionar, escriure, criticar, debatre, i poder contar als nostres alumnes les idees que hem conegudes i que més ens han seduït. En tenim molts d’altres, de privilegis, però són, ai!, molt menys presentables. Per exemple, el dret a ser nosaltres mateixos els que jutjam l’eficàcia de la nostra tasca: podem aprovar o suspendre els nostres alumnes segons el nostre quasi indiscutible criteri i les nostres conveniències. Continuu amb els privilegis. No m’abandoneu. Si no ens agrada l’assignatura que ens toca explicar segons el que seria un pla racional d’estudis i, sempre que les autoritats universitàries –ara en parlarem– ho vulguin, i ho volen quasi sempre, podem passar a explicar la més absurda de les assignatures creades o, millor, inventades que puguin existir en el món. Si no tenim clients, la farem obligatòria i ja està.

I ara aferrau-vos fort. Sabeu quines són les claus que permeten tots aquests privilegis i tropelies, no? Idò, l’autonomia i la democràcia universitària. Sí, amics, aquells principis que jo tant defensava quan era jove i representava, juntament amb Bernat Sòria, els "penenes" de Medicina de la Universitat de València. Formen, l’autonomia i la democràcia interna de la Universitat, la clau que explica tots els nostres privilegis antisocials. L’autonomia perquè no hem de donar comptes a cap govern de la nostra activitat ni dels nostres resultats: "El Govern que enviï el doblers i calli", deia aquell vicerector que assegurava que la qualitat d’una universitat es mesurava per la quantitat d’assignatures que oferia. La democràcia interna perquè és l’eina –la gran prerrogativa– que tenim i que ben manejada assegura els nostres quasi incommensurables avantatges. Podem triar –oh quin gust gus– el nostre majoral, o el nostre General Manager. Heu conegut cap possessió on els missatges puguin elegir els majorals? Cap fàbrica on els maquinistes escollesquin el director? Els meus companys no perden el temps a llegir els programes de les candidatures al rectorat, el que sí fan –amb dedicació i innobles corregudes– és esbrinar de quin equip en poden treure més profit. Són, en aquest aspecte, uns mestres. Candidatures crítiques? No treurien ni una dotzena de vots. I, per acabar, la pregunta de 10.000 dòlars: Per què he hagut de ser jo, el més tímid, és a dir, el més covard dels funcionaris de la UIB, el que hagi hagut de dir el que tothom veu amb absoluta claretat? Si ho sabeu, digau-m’ho. Aviat.