El meu diari

Així fou dimecres d’aquesta setmana no, sinó de l’altra, en què es publicaren tres articles que consideraria una injustícia no comentar-los. El que va merèixer la meva primera atenció fou sense dubtes l’escrit de Joan Melià sobre els increïbles manifests per la "lengua común". Entre altres coses, en Joan Mèlià –clarivident– ens deia que el dret que discutien no era el de poder aprendre castellà, sinó el dret que tenen els castellans a no haver d’aprendre res de català fins i tot en les comunitats on aquesta llengua és la pròpia i tan oficial com l’altra.

Quan vaig haver acabat de llegir l’escrit d’en Joan vaig pensar amb un fet històric poc conegut i que a mi em contà en Pedro Laín Entralgo. I és que un dia hi hagué un pintor jove que va anar a veure, acompanyat d’alguns amics, un magnífic quadre que havia acabat Rafael de Sanzio. Quan l’hagué observat detingudament, digué ple d’un mal dissimulat d’orgull: "Anche io sono pintore...". Després de l’article d’en Joan Melià vaig tenir ganes de trobar algú, donar-l’hi i dir-li amb timidesa no mancada, però, d’orgull: "Jo també som professor de la UIB i col·laborador de Diari de Balears".

L’altre article al qual vull fer esment és el que publicà Guillem Fontera el mateix dia i en el mateix diari. Ignor si sabeu que en Guillem volent dur a la pràctica la vida com la que recomanava fra Lluís, va pegar de folondres des d’un arbust –ell assegura que era un arbre: sé que no– i es va fer coix. Ara, pobret, té el peu enlairat i, a més, ha perdut el comandament a distància i no pot canviar de canal de la tele. Està condemnat a veure night and day TVE1. Com que es veu venir l’arruixada dels programés dedicats prioritàriament a les Olimpíades demana a l’esmentat escrit quelcom així com el dret a la privacitat, que li donin Fidelio o els Nibelungs, encara que sigui a costa que la resta d’espanyols ens haguem de perdre els partits de la selecció brasilera de voleibol.

És aquesta mateixa privacitat, benvolgut Guillem, la que reivindicàvem d’adolescents per poder fer el que no està bé el dir-ho i que ara, estam ben acabats, reclamam per l’òpera? És la mateixa privacitat que criticàvem una mica més grans com la gran trampa de la classe burgesa?... El darrer article que vull comentar no té menys capacitat de qualitat. És el de Llorenç Capellà. Un article en el qual el d’Algaida feia, en el fons, un defensa difícil i arriscada no dels bous sinó, al contrari, de la tauromàquia.

En Llorenç emprava el que s’ha denominat la tècnica del ventilador comparatiu i venia a dir que els que miren tant pels bous haurien de procurar també lluitar pels bocs –i les cabres, uep aquí, que jo també som feminista– i un grapat més d’altres espècies animals substancialment no diferents. Espècies de les quals el pacte en tenia cura. Encara que ho he explicat moltes vegades a classes –quina barra, la meva!– no sé exactament què vol dir substància i menys l’adverbi que se’n deriva. Per mor d’això, no sé on acaba la llista de les espècies que no són substancialment distintes dels bous i dels cabrons.

Tots el caprins i bovins, don per suposat. Però i les rates, les gavines, les puces? No tenen tant de drets com els bous dels Maulets i els bocs d’en Llorenç? I els treponemes, els estafilococs, el virus de la Sida? A quines èspecies hem de tractar de manera delicada i a quines no? A quines hem d’anar "a por ellos", com ha dit el nostre príncep, i a quines hem d’anar amb moixonies. Si algú m’ho volgués esbrinar, li ho agrairia...

Vaig continuar llegint "el meu diari" i a tota plana vaig veure un anunci del meu At. Balears. Després d’un primer entusiasme vaig reparar –els collons!– que estava escrit en una sola llengua i aquesta no era la catalana. El club que sempre ha representat la legalitat republicana, la dignitat obrera, l’equip que s’anunciava, anys ençà, com "l’equip del poble" ara pegava una bufetada a la meva –i la seva– llengua. Fou la de freda, que ens digué un dia l’amo en Miquel Pocoví.