Com si féssim nosa

La lectura de l’article que tractava dels estrangers a Santa Eugènia ("La llengua, el principal entrebanc", 31/07/08), em va reactivar aquesta sensació; és a dir, que, per a determinats estrangers –i no sols per als estrangers–, els catalanoparlants feim nosa (o, segons la despectiva frase que ja fa anys circulava en determinats àmbits: "Mallorca seria fantàstica si no hi hagués mallorquins").

A l’article afirmaven que la llengua era la principal dificultat per a la integració. Mal plantejament. La llengua no n’és una dificultat; aprendre la llengua d’on vas a viure forma part de la integració, és l’indicador de l’èxit del procés. Sostenir que la llengua és la dificultat, és mostrar la poca voluntat d’integració.

Segons dades de l’INE, a les Balears entre els immigrants que han nascut fora de l’àmbit lingüístic català hi ha més estrangers (55,5%) que espanyols (44,5%). De fet, a quasi tots els pobles de Mallorca l’any 2007 ja hi vivien més estrangers que espanyols de fora del territori de llengua catalana (www.uib.es/depart/dfc/gresib/).

Per tant, el comportament lingüístic dels estrangers serà clau per al futur del català a les Illes. Els estrangers, sabent que emigren fora del seu Estat, solen estar disposats a la integració lingüística; però, en el nostre cas, reben consignes constants de la manca de necessitat de fer-ho. Un dels fins de l’actual croada nacionalista espanyola contra les llengües perifèriques és evitar que la immigració a territoris de parla no castellana deixi de ser-los un aliat en l’objectiu de marginar-les. L’afany actual no és perquè aprenguin castellà (ho fan tots), sinó per impedir que aprenguin les altres llengües.

L’actitud contrària al català per part de determinats estrangers s’explica perquè no cal saber-ne per residir a les Balears, i la manca de necessitat fa que, quan s’hi topen, ho vegin com una imposició. A Grècia o Portugal, per exemple, els estrangers que hi viuen no en deuen rebutjar la llengua. En el nostre cas, l’anormal ús social que en feim fa que no la percebin com la llengua del territori. Els missatges, explícits o banals, contraris a l’aprenentatge del català que escampa l’espanyolisme monotot encara ho agreugen més.

En aquest context, l’actitud dels autòctons de parlar en castellà als estrangers té lectures vàries. D’una banda, la de l’autòcton, que la justifica perquè "toca", perquè diu que no l’entendran o té por que ho percebin com un "atac". De l’altra, les dels estrangers, la d’aquells que ho consideren una cortesia, que passin al castellà; i, l’oposada, la dels que ho veuen com un acte segregador per evitar que s’integrin. Davant el dubte, és clar quina actitud convé adoptar.

Té raó qui creu que, per residir a les Balears, saber català no fa falta; però també és cert que saber-ne ofereix avantatges per viure-hi. Ho afirma l’alemanya H. Strehlke quan diu que si "parlen a un mallorquí en la seva llengua, és una persona diferent; un mallorquí parlant en la seva llengua és diferent d’un mallorquí parlant en espanyol"; o la gal·lesa M. Wyn, que va sentir-se integrada de ple quan a l’Escola Oficial d’Idiomes no la volien matricular d’espanyol perquè, com que els parlava en mallorquí, creien que no era estrangera; o el belga J. F. Cuennet, que diu que aprendre català és un esforç, però la recompensa que reps és molt major que l’esforç; o el senegalès M. Gaye, que si parla en català el miren d’una altra manera, "com que l’idioma català no agrada a Espanya i hi ha tanta gent que hi està en contra, els catalans ho agraeixen molt més". Integrar-se en un territori amb una llengua minoritzada, suposa una forta voluntat d’integració; no sols és conveniència, hi ha també desig. L’excepcionalitat hi dóna més valor.

La integració és –valgui la imatge– com travessar un riu. Si hi ha ponts o barques, és fàcil; si no n’hi ha, has de passar nedant i costa més, sobretot si et que diuen que no ho facis, que no ho paga, o si mentre travesses et tiren pedres o t’empenyen perquè t’enfonsis... En aquests casos, qualsevol excusa serveix per no ficar-se a l’aigua; per això, els Madiops, Satximis, Raixids, Johns, Ulferts, Annies, Doros, Diegos... que han decidit travessar el riu són d’admirar. Mentrestant cal construir ponts i barques, tot i que ens els bombardegin reiteradament.