L’obra historiogràfica de Miquel Àngel Casasnovas —vagi per dit, de les més denses, renovellades i sòlides del panorama actual— té un vessant gens aplaudit. Aquesta crònica d’ara aspira a posar a la balança uns grams del conhort que en reclama a mans plenes.
Els estudis d’història insular que ha produït el doctor Casasnovas apleguen un feix de característiques que el situen en una dimensió capdavantera dins el planter que ara mateix feineja en aquesta especialitat intel·lectual. A banda d’haver descabdellat sobergues tasques d’investigació primigènia en camps que havien romàs inexplorats, o gairebé, resulta que ho ha sabut acompanyar amb una mestria excel·lida a l’hora d’abordar els textos de revisió i de síntesi general de la història de Menorca. Si difícil és escometre bones recerques, ben assentades metodològicament, no manco difícil és saber, alhora, redactar-ne les respectives compilacions per tal d’arribar al que denominaríem "llibres de text" —els manuals de capçalera per a lectors interessats, per a professors d’aula i per al conjunt de col·legues. Idò: Casasnovas ho ha sabut conjuntar plausiblement, com potser ningú no havia aconseguit encara entre nosaltres. A vegades passa que l’historiador resulta un investigador fabulós, conspicu, que sap extreure i interpretar inextricables papers manuscrits, però després topa amb la impotència de no saber-ho transmetre a la llum del lector comú. Esdevé aleshores un autor opac, sense solta ni volta per resumir i divulgar l’erudició que du acumulada. Altres arquetips poden dominar esplèndidament la tasca de difusió del saber històric, però no saben fer la recerca, i, de fet, s’ofegarien si entressin en les atmosferes pesants i silents dels arxius. Són els historiadors de coll i corbata. Aquests, per tant, viuen a expenses de l’investigador primari —de la rata de biblioteca, per entendre’ns. En canvi, Menorca ha feliçment trobat en la figura de Casasnovas l’historiador màximum, una mena de simbiosi de tots dos caires. És així que jo el tenc per un contundent mestre de la generació d’historiògrafs que hauran treballat llurs obres a les acaballes del segle XX i a la primera tombada del XXI.
Amb l’anterior marrada mirava de remarcar-vos que, gràcies a la figura de Casasnovas, l’illa té un autor que fa investigació de base (tot aplicant com ningú no ho ha sabut fer l’element economicista per entendre el discórrer històric de l’home); que es mou còmodament en els arxius; que sintetitza magníficament, i, per tant, que és bon divulgador amb la virtut de fer-se entendre; que conrea els estudis monogràfics; i que, com a cimera de tot plegat, engalta textos d’història general —un exacte epítom, vull dir— que ningú no ha sabut superar encara. Però resulta que els seus mèrits no acaben aquí. N’hi ha un de purament sublim que, als menorquins, ens està passat per alt. I dic sublim perquè l’encarna per amor a Menorca i amor a la història. Al·ludesc ara a la tasca de posar la història de Menorca en connexió internacional, a través d’un seguit de congressos i de fòrums universitaris europeus. Hi pren part a ses costes i a l’ombra de qualsevol ressò mediàtic insular. No hi pot haver generositat intel·lectual més gran. Armat del ric bagatge de cultura històrica, Casasnovas ha participat en encontres de molt relleu internacional a Messina, Corfú o Sardenya. No ha rebut cap suport financer, ni cap ajuda institucional, però, tanmateix, de la seva mà, el saber historiogràfic menorquí hi ha pres carta de naturalesa en important tribunes d’experts. ¿Quan, abans d’ell, la història menorquina s’havia fet present dins Europa? El darrer cas ha estat (juny de 2008) el 5è Congrés Internacional d’Història Marítima, celebrat a la Universitat de Greenwich (Anglaterra). Colze a colze, el professor menorquí ha dissertat davant experts de trenta països, en el bell mig de dues-centes cinquanta ponències. Ell hi ha presentat l’estudi Rise and fall of a Mediterranean emporium: The cas of Port Mahon, 1650-1850. La satisfacció que en treu rau —com em deia quan en parlàrem— "en l’oportunitat de difondre en àmbits internacionals la investigació que hom té feta". O sigui: superar la síndrome d’una història insular bastida amb les finestres tancades al món.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Una curiositat: per què al programa dels diumenges de matí d´IB3 ràdio l´inefable presentador es refereix invariablement al signant d´aquest article, col.laborador seu, amb el seu nom propi traduït al castellà?