El rebombori que s’ha organitzat al voltant de la possible compra del Reial Mallorca per part d’un empresari britànic il·lustra perfectament un dels tics que configuren la societat illenca, més disposada a plorar pel que és inevitable que a lluitar per allò que encara té remei. Aquesta mena de victimisme quan el mal ja està fet és molt freqüent en una terra que sovint espera que sigui un altre qui posi la cara –i si pot ser, també la cartera- quan es tracta de conservar els símbols que ens remeten a una suposada cohesió emocional com a poble.
Per tant, totes aquestes reaccions d’escandalitzada indignació davant la possible venda del club semblen una mica fora de lloc, de la mateixa manera que recriminar als empresaris mallorquins per haver, suposadament, permès que un súbdit d’Isabel II adquireixi un club de futbol ubicat just devora la seva residència d’estiu, no és més que una nova exhibició d’aquesta tendència que tenim a carregar sobre les espatles d’altres una responsabilitat que ni volem ni podem assumir. Si el Reial Mallorca no és dels mallorquins, la culpa no la té, evidentment, aquest "llanterner" britànic que, no ho oblidem, es jugarà les seves lliures esterlines perquè els afeccionats illencs puguem continuar dins una elit futbolística que no podem mantenir pels nostres propis mitjans.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Jo me vaig esborrar del Mallorca cuant feren president aquell metge Beltrán, vaja un pajaro. Tots van a cercar lo mateix: negocis i fama.
Molt be, Xesc. Branca a aquest poble tan petit i tan xarec!