Un cafè amb Alzbeta

Compareix majestuosa. Puntual. Mescla explosiva de puresa i pecat. Dolça i picardiosa a parts iguals. Una nymphet. Una killer amb rostre de nina.

La nostra cita és a un dels pocs locals que a aquestes hores (les vuit i mitja del vespre) romanen oberts aquí a Leuven.

Hem quedat per "fer un cafè", però ella ha demanat un te i jo una xocolata ben calenta. Magríssima, com mana l’estricte cànon de bellesa actual (la meva padrina m’hauria demanat si estava malalta), rostre blanquinós, somriure fraula, mirada blau marí, intimidadora. Marí intens. Blau-verd fons marí.

Nascuda la primavera del 1990, n’Alzbeta ("digues-me Elisabeth, que et serà més fàcil") va néixer i viu en una ciutat eslovaca de la qual m’ha dit tres vegades el nom però que som incapaç de recordar.

S’ha llevat la jaqueta vermella amb quadrets negres i ara vesteix una senzilla camiseta blanca i jeans negres amb una corretja per damunt la cintura.

Cabellera llarguíssima, daurada, brillant, de cabells llisos i finíssims. A vegades s’hi fa una trena. Avui duu els cabells recollits en una espècie de monyo.

És conscient de l’efecte torbador que provoca entre els al·lots. Sembla agradar-li. S’hi troba bé. Li encanta ser el centre d’atenció.

Ha acabat l’ensenyament secundari al seu país. Estudia piano, fa dansa, aprèn a ballar tango i treballa en una botiga de moda per a adolescents.

Vol ser diplomàtica.

Hem quedat per parlar d’altres coses, però és inevitable que em conti, amb pèls i senyals, la marxa de la nit anterior al pub Alegria a Oude Markt.

Tres noves "conquestes". La nostra conversa transcorre en anglès, única llengua que tenim en comú.

—"You are anatomic bomb", li dic.

Riu. Per ser el meu primer joc de paraules en anglès, no està malament.

Finalment entram en matèria. No entén la meva curiositat pel seu país, gelat a l’hivern i fred a l’estiu. Li pareix molt més interessant el meu: sol, platja, discoteques...

Eslovàquia és una república d’Europa central, sense accés a la mar. Limita al nord amb Polònia, a l’est amb Ucraïna, al sud amb Hongria i a l’oest amb Àustria i la República Txeca. És membre de la Unió Europea des del 2004.

En acabar la Primera Guerra Mundial, Eslovàquia s’uní als territoris txecs i formà la república de Txecoslovàquia (1918). Arran del pacte de Munic (1938), Eslovàquia obtingué l’autonomia i, un cop envaïda Txecoslovàquia (1939), la independència, cosa que convertí el país en un satèl·lit d’Alemanya. Després de la guerra, fou formada de nou la República Txecoslovaca sota un règim comunista (1948), que atorgava als eslovacs l’autonomia a través d’un Consell Nacional o Parlament. Després de la primavera de Praga i la consegüent repressió per part de l’exèrcit soviètic, fou promulgat l’estat federal (en vigor des del 1969). Una vegada dissolta l’URSS i el bloc comunista (1991), després de la celebració de les primeres eleccions lliures a Txecoslovàquia (juny del 1992), el partit majoritari eslovac Moviment per l'Eslovàquia Democràtica (HZDS) reclamà la partició de la Federació en dos estats, ruptura que fou pactada pel Parlament. L’1 de gener de 1993 fou proclamada la república d’Eslovàquia.

—Del divorci del 1993?

—Sí, del divorci de txecs i eslovacs.

Efectivament, aquell procés de separació de les dues nacions que formaven Txecoslovàquia és conegut com el "divorci de vellut".

N’Alzbeta era molt menuda i, òbviament, no té memòria d’aquell esdeveniment històric i en sap la poca cosa que li han ensenyat a l’escola o allò que ha sentit comentar als seus parents. Tenc la sensació de tenir més consciència de la importància d’aquells fets jo que no ella, que és eslovaca.

—És tan important, el divorci? –interpel·la.

–Sí. I fer-lo democràticament i pacíficament, encara més.

N’Alzbeta no ho acaba d’entendre i per paga el nostre anglès no és shakespearià, precisament.

—Tu vares néixer a Txecoslovàquia, no?

—Sí.

—I ara vius a Eslovàquia.

—Sí, i m’agrada.

—Jo vull una cosa semblant.