Una de les fal·làcies més ben acomodades en el decàleg europeu de les millors intencions del món presenta Europa com un espai de tolerància. La història desmenteix aquest supòsit mitjançant episodis de brutalitat incontestable, cronològicament i espacialment repartits per quasi tota la geografia.
Algú observava, arran de les guerres africanes i de la seva virulència, que no són res comparades a les guerres europees del segle XX. Una altra fal·làcia que ens agrada d’emprar per emmidonar-nos el coll de la camisa és que hem après les lliçons del passat i que hi ha coses que no es tornaran a repetir.
Però cada instant es produeixen episodis que contradiuen tot aquest rosari de bones intencions. Si efectivament els europeus haguéssim après les lliçons pertinents del passat, Silvio Berlusconi no s’hauria encamellat al poder a Itàlia després d’una campanya en què apareixia adesiara envoltat d’escamots de gent amb la salutació feixista. Si això és possible, no ha d’estranyar que ciutats negades en la desesperació, com Nàpols, li atorguin poders absoluts i ningú no oposi una força eficaç als atacs als campaments de gitanos romanesos.
El poder de Berlusconi s’avé amb totes les formes de la barbàrie, i fins les estimula en prometre lleis per convertir en delinqüents els ciutadans europeus més miserables. I si aquesta és la ruta iniciada, tampoc no ens hauria d’estranyar massa que la insensibilitat s’instal·li en la societat de cara a certes desgràcies humanes, començant per les que puguin afectar, és clar, els gitanos romanesos.
La bona consciència no ens ha de menar a negar els problemes que aquests grups causen sigui on sigui que s’instal·lin. Però si no sabem contemplar aquestes persones en la seva totalitat, si només les definim com un problema, hem tornat a prendre el llis que ens podria conduir a formes dràstiques d’exclusió o d’extermini. I a Europa, no només a Alemanya, no ens ha d’ensenyar ningú els procediments més despietats de supressió o desplaçament de races, cultures, ètnies o grups qualsevulla.
I així és com podem arribar a l’escena següent: en una platja prop de Nàpols, dues nines romaneses, Violetta i Cristina Ebrehmovich, d’onze i dotze anys respectivament, moren negades, i, amb els seus cadàvers a l’arena, esperant sense saber-ho que una ambulància les reculli, la vida dels banyistes continua vivaç, inalterable, els banyistes van i vénen, els banyistes juguen amb les ones encabritades (que han matat les nines), berenen, prenen refrescos, escolten música, juguen a pilota, al capdavall són dues gitanetes que, dones d’aquí uns anys, només haurien creat problemes. Qui sap si, tan nines i tot, ja en creaven. Arriba l’ambulància i se les endú. Ara ja no ocupen un espai físic a la platja.
Tenim manera d’acompanyar en el sentiment els seus pares i germans?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.