El manifest a favor de l’espanyol ha posat en evidència, un cop més, l’escassa potència del punch del catalanisme. I no és perquè el cos social sigui tan feble que ja no tingui forces ni recursos per a defensar-se dels greuges d’una manera contundent. Més aviat és perquè aquells organismes i institucions que tenen el deure ètic de fer-se portaveu dels seus interessos no sempre estan a l’alçada del compromís que han assumit.
Un país és una comunió d’interessos. Si aquests interessos col·lectius depenen dels d’un altre país arribem a una situació de colonialisme, tan fastigosa com vulgueu, perquè el colonialisme no el sostenen els colonitzadors, sinó els colonitzats. En voleu una mostra? Cristòfol Serra, l’únic escriptor mallorquí de pes que signa el manifest, va rebre l’any 2000 el premi Ramon Llull, que segons la convocatòria serveix per "honrar les persones que s’hagin destacat en els serveis prestats a les Illes Balears".
I l’any 2000, que fou l’any que l’hi concediren, governava el Pacte de Progrés. La majoria de les respostes que ha provocat el manifest en defensa de la llengua espanyola traspuen un complex d’inferioritat clamorós i prenen com a referent legal una constitució que ens relega a ciutadans de segona. Això quan no han estat escrites per intel·lectuals que actuen en la línia integradora del PSOE. Qualsevol llengua espanyola fa part del patrimoni espanyol, ha declarat Pere Gimferrer.
Coincideix amb la filosofia que ens intenta explicar Zapatero a partir de l’eurocopa de futbol. Amb la selecció espanyola hi jugaven futbolistes de diferents autonomies i en els carrers de Madrid únicament onejaven banderes espanyoles, perquè la bandera espanyola representa totes les autonòmiques. De la mateixa manera ha afirmat, Zapatero, que les distintes llengües d’Espanya són un tresor cultural del qual tots els espanyols se n’han de sentir ben orgullosos. Naturalment, el to moderat i conciliador del seu llenguatge ha permès al PSOE sentir-se còmode en una polèmica que la dreta ha pintat d’uns inequívocs perfils espanyolistes. I, a més a més, li ha donat la possibilitat de confirmar la falta de musculatura del catalanisme.
En realitat, molt de mèrit o desmèrit (segons des de quina òptica es miri) d’aquesta situació cal atribuir-la a Montilla que, més que un president de la Generalitat, sembla un governador general tan depenent de Madrid com Fèlix Escalas. Gràcies al PSC, i amb el suport decisiu d’ERC, el catalanisme està deixant d’ésser l’expressió d’un poble en resistència per a convertir-se en allò que vérem a Frankfurt: un producte de Walt Disney, colorista i agradós. Per suposat, hi ha un catalanisme que no té res a veure amb les conxorxes polítiques, ni amb els documents de consens, ni amb els amiguismes.
Però aquesta part del poble no té veu pública, és evident. Molts dels nostres que s’han sentit obligats a dir-hi la seva, en la polèmica, han tingut cura de no plantejar la defensa de la llengua catalana més enllà dels límits de la bona convivència entre espanyols. Tanmateix, disposen d’una oportunitat única per a promoure un canvi constitucional. No aplaudeixen des de Ferraz les paraules de Gimferrer? Doncs si les llengües que es parlen a l’Estat són patrimoni de tots els espanyols, que la Constitució en reconegui la igualtat a tots els efectes. No seria desgavellada, la proposta. En realitat, sols suposaria exigir-li, a Zapatero, que vagi una mica més enllà de Pilar Primo de Rivera. Però ni això.
Escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.