On són les despulles d'Andreu Nin?

El gran drama de la guerra civil espanyola (1936-1939) és que, a grans trets, s’enfrontaren dos bàndols en un dels quals no hi havia demòcrates (o eren comptadíssims els que en tenien alguna mínima guspira) i en l’altre només se n’hi podia comptar una minoria. La majoria dels que s’enfrontaren en aquella guerra oprobiosa eren contraris al sistema democràtic. Aquesta, des del meu punt de vista, és la primera qüestió que ha de desempolsar qualsevol que vulgui acostar-se amb seny i honestedat a la recuperació de la memòria històrica a la nostra part del món. Tots els demòcrates ens podem queixar –amb justícia– que el resultat més visible de la guerra, el que va sofrir tota la població de l’Estat espanyol durant quatre llargues dècades, va ser la implantació de la Dictadura franquista. Quaranta anys de desgovern de Franco són, per si mateixos, una tragèdia prou gran com per posar-la al capdavant dels danys col·laterals de la guerra civil espanyola (que fou guerra civil a Espanya i també guerra d’ocupació –en paraules dels vencedors de la guerra, no meues– a Catalunya i a Euskadi).

De la dictadura n’hem de destacar la repressió immediatament posterior a la guerra. Acab de llegir un volum interessantíssim de Josep Maria Solé i Sabaté i d’Oriol Dueñas i Iturbe titulat El franquisme contra Esquerra, publicat per la Fundació Josep Irla, on s’analitzen, fonamentalment, els processos contra batles i diputats d’ERC i el procés contra Lluís Companys, l’únic president demòcrata d’un país afusellat a causa de la II Guerra Mundial. Avui sabem, gràcies a aquest i a d’altres estudis, de manera fefaent, que la majoria dels represaliats pel franquisme (fins i tot la majoria dels qui varen perdre la vida a causa d’aquestes represàlies) no varen poder comptar amb un judici amb unes mínimes garanties i moltes vegades varen sucumbir a la simple delació de veïns malvolents o de persones que se’ls volien treure d’enmig (sovint per simples qüestions estrictament privades).

Malauradament, abans del final de la guerra, ja s’havia produït una guerra dins la guerra, l’any 1937, en què s’havien enfrontat republicans amb republicans. (Certament, també hi hagué algunes batusses entre sectors del franquisme, però varen ser més escadusseres i no varen tenir la transcendència de les que es varen produir en el si de la República). A causa d’aquest trifulga interior, hi hagué fins i tot consellers de la Generalitat republicana que varen haver de sortir del país perquè el mateix govern autònom de Catalunya (ni el govern de la República espanyola) els podia garantir la seguretat personal (tot i haver estat elegits democràticament). Aquests consellers eren persones amenaçades per la FAI, com fou el cas de Ventura Gassol.

Al mateix temps, la incidència del comunisme en el bàndol republicà es va fer més important a mesura que, en bona part per mor d’aquesta revolució interna, les democràcies occidentals abandonaven la República i la deixaven a mercè de la Unió Soviètica. Això va provocar que el Gran Terror que l’any 1937 i el 1938 es va viure a Rússia tengués una plasmació immediata a l’Estat espanyol i, ai las!, també a Catalunya. Per a una visió literària del Gran Terror, em permet de suggerir la lectura de la magnífica novel·la Vida i destí, de V. Grossman, salvada per miracle i traduïda recentment al català. El Gran Terror va consistir bàsicament a desacreditar qualsevol crític d’Stalin per legitimar la seua desaparició (sovint física, en d’altres casos amb passaport a Sibèria i, si més no, a l’ostracisme social). A El llibre negre del comunisme trobareu algunes dades sobre les desaparicions físiques que suposà aquesta etapa de la Unió Soviètica.

Una de les conseqüències del Gran Terror fou l’exportació als països satèl·lits. Llegint la novel·la de Grossman, no podia evitar de pensar en Andreu Nin. En Nin era del POUM, per tant no era un marxista clàssic ni tenia carnet del PSUC. Se suposa que en Nin va ser assassinat a la txeca de Madrid. Això diuen els que han estudiat aquesta etapa de la guerra. Els comunistes ortodoxos, durant la guerra, venien a dir que si algú volia parlar amb en Nin l’hauria de buscar a Burgos o a Berlín. Terrible sarcasme per a una víctima! Segons s’ha difós, sembla que un dels cossos trobats en una fossa de les que el Gran Terror va deixar a Espanya hi ha el cos de n’Andreu Nin. No veig que hi hagi gran interès, a la nostra societat, a esbrinar la veritat sobre els fets. Però la desempolsada de memòria històrica no serà completa fins que no afecti totes les víctimes. On són les despulles d’Andreu Nin?.