La Paca

Però el millor va ser la seva descaradura quan, escortada per dos policies, es va aixecar la samarreta grossa com la vela d’una goleta i va oferir a la curiositat televisiva del paisanatge la visió del seu cul gegantí, fantasia ancestral d’alguna tribu de caníbals. El desvergonyiment de la Paca i els seus només és comparable al de les nostres autoritats, que després de detenir una vintena de traficants ens volen fer creure que s’ha donat un cop decisiu al negoci de les drogues a Mallorca.

¿Quants anys fa que qualsevol adolescent de poble mallorquí sap que a Son Banya s’hi ven droga de tota casta? Durant els últims vint anys els assalts policials i les detencions han estat més o menys regulars, però sense que s’aturi el suposat ‘problema’. Com deien les pàgines d’aquest mateix diari, la mateixa nit de les detencions ja es podia entrar al supermercat de narcòtics del poblat banyut i fer-se amb qualsevol tipus de substància, i sense que hi hagués cap increment en el preu habitual.

Ens hem de deixar d’una vegada de falsedats: hi ha més diners dedicats per la societat a consumir droga que el que l’administració pública d’aquesta mateixa societat dedica a perseguir-ne el consum. L’única solució viable a un problema d’aquestes característiques és fer que les drogues deixin de ser problemàtiques: la legalització. Però la col·lectivitat encara no està preparada per enfrontar una llibertat tan grossa, necessita un pare autoritari que li digui què s’ha de posar a la boca: l’Estat.

Per això també li cal un germà dolent que li faci la feina bruta, algú a qui encolomar, de tant en tant, el paper de responsable de tot l’enrenou. I és aquí on entra la Paca i els seus sequaços, el Moreno, el Loco, l’Ico, la Guapi i els altres acusats. Per això em sembla profundament significatiu el gest que ens dedica la seva filla: alçar-se la camisa i mostrar-nos un cul a la mida de la nostra hipocresia.