El diari francès Libération publicava dies enrere un treballet titulat "Breu història de la fel·lació", que resultava altament instructiu. Bé, aquestes coses resulten instructives quan ja no te toquen de prop i les pots contemplar amb un assossec resignat. En tot cas, diria que servidor sempre he estat poc amic d’aquesta paraula, perquè redueix dràsticament un ampli inventari de tècniques –s’entén que, en aquests afers, les tècniques són diverses expressions de l’amor en fase d’apassionament.
El mot fel·lació té ressonàncies mèdiques, asèptiques, higienistes. Les maneres de designar les varietats conegudes tenen una major expressivitat, i no és vera que siguin grolleres, car no hi ha paraula o expressió més fina que aquella que és dita en la intimitat amb veu amorosa. Però, en fi, d’això n’haurien de parlar els experts, i ara no és el cas.
Al malecón de l’Havana, les professionals en diuen un pompino: sembla que demanar-lo o ofertar-lo ha de ser una empresa condemnada al fracàs, ja que la paraula, en relació al fet, provoca més rialles que no empentes de la libido. Però, és clar, una cosa és escriure-ho a la pantalla d’un ordinador i l’altra és passejar-se pel malecón com un gorà desficiós assetjat per requeriments tropicals. Per Libération acab de saber que els francesos en diuen, també, pompier, que tal vegada resoldria la qüestió etimològica, per més que suggereix més cerimònia, més alegria i bombolles, com una pintura de Fragonard.
La llengua francesa té un potencial eròtic que augmenta en proporció inversa al coneixement que en tenguis. En aquest treballet periodístic, i sense voler ser exhaustius, es relacionen més de quaranta maneres o fórmules per designar la fel·lació i les seves variants, algunes de les quals revelen una admirable sensibilitat pels matisos.
Tot això, ja dic, distreu. I, no obstant, el diari francès aporta una informació altament torbadora: assegura que les primeres dones de la història a pintar-se els llavis –els morros– foren les prostitutes egípcies, que manifestaven així la seva disponibilitat i perícia en aquesta especialitat del comerç sexual. He recordat que Anaïs Nin contava que, durant un temps, es pintava els llavis de la vulva per a satisfer els silvestres capricis d’un ric.
Tot plegat, se m’ha instal·lat al cap una imatge que em dificulta molt el tracte amb les dones que es pinten els llavis: ara mateix no sé com reaccionaré en veure una dona amb els llavis pintats, o amb els llavis pintats segons de quina manera. La qüestió seria esbrinar si ella coneix l’origen d’aquesta intervenció cosmètica a la seva boca. Potser no, però hi ha coses que bullen en el subconscient. I si ho sap? Uff...
De tota manera, i posant una miqueta d’ordre per acabar aquest escrit, allò que jo he de saber és que les possibilitats que s’hagi pintat els llavis pensant a enviar-me un missatge són pràcticament inexistents. Aquestes coses només els passen als altres, i és així des que era adolescent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
No, home, no, pompino és la paraula col·loquial italiana per fel·lació, i es clar que algunes cubanes la fan servir perquè hi van molts de turistes italians. .