Tres mesos

Segona pregunta: la posada en marxa de mesures des de l’àmbit públic per fer manco traumàtica la situació, pot tenir un efecte real i efectiu que suavitzi la davallada?

En la meva opinió l’alentiment, o com en volgueu dir, es produeix per causes alienes a les nostres institucions d’autogovern: el problema de crèdits bancaris d’Estats Units i, sobretot, la pujada meteòrica del preu del petroli no són precisament coses en les quals Antich i companyia tenguin gaire influència. Ni tan sols, com si va passar amb l’ecotaxa, d’una manera indirecta i fent un exercici de malabarisme se pot relacionar l’alentiment econòmic i les nostres institucions.

En tot cas, si d’alguna cosa podem culpar els nostres responsables polítics és de no haver desinflat la bombolla immobiliària. Ara bé, això em duu a una altra pregunta: la majoria de la població apostava per una acció pública que desinflàs la bombolla? Pens que no, pens que tothom —polítics i ciutadans— veien que això era insostenible, tot i això, s’hi aplicava un principi cabdal: qui dia passa anys empeny! Certament que alguns volien llevar el peu de l’accelerador i altres volien donar gas, ara, era un suïcidi polític apostar per la frenada. Ara bé, el repte és que el problema és aquí i afecta els nostres conciutadans.

Així, és evident que qualsevol líder polític, encara que no sigui culpable de la creació d’una situació negativa i encara que les seves potestats siguin limitades, ha d’intentar donar una resposta als neguits i angoixes que afecten la seva societat. És a dir, tan cert és que les mesures que puguin proposar el Govern, els Consells i els ajuntaments no passaran d’alguna cosa més que anècdota; com és cert que si aquestes administracions no fan res resultarà que cauran en un cert descrèdit davant els ciutadans, i els partits, que en són responsables d’aquestes administracions, poden rebre un càstig electoral. Idò, què feim, teatre? En part sí, no ens enganem, la política té una important part de teatre, d’escenificació, de retòrica.

I també és vera que alguna cosa efectiva es farà i, en conseqüència, d’alguna cosa haurà servit la resposta, si bé no afectarà gaire el bessó del problema. Per això em crida tant l’atenció que un dels temes que amb reiteració surt a les planes dels nostres diaris és aquesta exigència que els ajuntaments compleixin amb el termini màxim de tres mesos de què disposen per atorgar les llicències d’obres. Si analitzam descontextualitzadament aquesta proposta, semblaria que l’alentiment econòmic es produeix per un retràs indegut de l’administració local, semblaria que el mercat va bé, els pisos es venen, però l’excés de burocràcia municipal està alentint el procés immobiliari.

Res més enfora de la realitat! Certament hi ha alguns ajuntaments que tenen problemes per complir amb el termini legal, ara bé, ni són tots ni aquest és un dels grans problemes que tenim. Els ajuntaments sembla que sempre han de quedar malament, encara que sigui d’una forma tan col·lateral i barroera. Un poc de seriositat. El Govern fa molt bé de reunir-se amb tots els agents econòmics i prendre nota de suggeriments. Igualment, fa molt bé d’anunciar i posar en marxa iniciatives per aturar una tendència de desenvolupament gens engrescadora.

L’oposició supòs que fa la seva feina quan denuncia inacció. Ara bé, hauríem de ser un poc curosos —polítics i periodistes— quan elegim i destacam segons quina proposta. Si el gran problema econòmic de les Balears —com es podria desprendre llegint segons quins titulars— és que els ajuntaments atorguin les llicències en el termini màxim de tres mesos, arribam a la conclusió que estam molt millor del que tots plegats ens pensàvem.