Joan F. López Casanovas

Aquesta llengua tan clara

Joan F. López Casanovas29/06/08 0:00

Gumersind Gomila (Maó, 1905-Perpinyà, 1970) té un poema, "En la nit", el primer del llibre Llucifer (1966), en què es demana què fer dels vells records encastats dins la cadena del temps que passa i si ell mateix ha esdevingut "un silf d’un bosc carbonitzat / de soques negres i de branques mortes?" Per contestar-se tot d’una: "Tal volta sóc un poble abandonat / enmig d’un camp de cards i de ridortes." El DIEC recull aquest mot però el remet als sinònims: "vidalba" i "vidiella". Aquestes plantes, que fan una flor d’un blanc trencat amb quatre pètals i fruits que acaben amb una llarga aresta plomosa, solen créixer per zones boscoses i a bardisses humides. Són dues plantes germanes, família de les ranunculàcies, de tiges llargues i robustes (les de vidalba) o no tant (les de la vidiella), amb fulles que en el seu peciol s’entortolliguen. Aquesta és la característica que explica el nom dialectal "ridorta", del llatí retorta, "retorçuda". El llibre de Marc Moll (Les plantes de Menorca, IME, 2005) no el posa; l’Alcover-Moll el situa, com a nom de planta, per terres del Rosselló, Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva... El poeta maonès, que als 22 anys es va establir definitivament a la Catalunya Nord, coneixia els noms dialectals rossellonesos tan bé com els menorquins, tots formant part de la rica varietat lèxica de la llengua catalana, i els emprava segons les seves necessitats expressives. També és possible que l’hagués llegit a L’Atlàntida ("Ja entre els cabells nuosos d’una ridorta pres", VI). En qualsevol cas, m’ha semblat un exemple magnífic per il·lustrar el concepte que el nostre poeta tenia de la llengua, l’ànima del poble. "La llengua no és una tradició: és una necessitat", deia.

Pere Gomila creu que el llenguatge poètic del menorquí rossellonès ens "és proper per l’ús que fa de certes expressions, per la manera de construir les frases, per l’aparició, aquí i allà, de paraules pròpies del català de Menorca o d’ús molt estès a la nostra illa"(Aquesta llengua tan clara. Itinerari per l’obra poètica de G. Gomila, 2006). Va ser, però, en emigrar a Perpinyà quan el poeta prendria una plena consciència lingüística tot defensant plenament l’estàndard, la varietat supradialectal, a l’hora d’escriure. Aquest "bon català", com ell l’anomena, no dóna l’esquena a cap varietat geogràfica. En aquests poemes —escriu el també poeta alaiorenc Pere Gomila i Bassa—, hi trobam algun vocable procedent d’ambients rossellonesos com cloquer, gendarme, veire, bulevard, pailebot, repetell, però hi trobam també, ben sovint, expressions i paraules menorquines. I no només a Els ocells morts, sinó al llarg de tota la seva obra": missatge, furonar, calamullejar, frisera, sabonera, moixos, bergants, ‘fer un estar d’àngels...

Contra l’actitud dels qui diuen defensar les "modalitats balears" i no cessen de minar la potència de la nostra llengua catalana, unes paraules de G. Gomila (La personalitat menorquina, 1964) esdevenen vigents: "creure que per a millor conservar una gerra cal fer-la bocins i tornar aferrar els trossos, és voler fomentar un separatisme local que no li veig el què". No hauria estat sobrer que el senador Joan Huguet ho hagués tingut en compte quan va presentar en nom del Grup Popular una Proposició no de Llei sobre la marginació del castellà en defensa de la qual, dia 14 de maig, gosava a dir que en comunitats autònomes com a les Illes Balears "procuran eliminar las variedades dialectales, que es lo único que puede entenderse por modalidades lingüísticas, estableciendo una rigurosa normalización a base de una elaborada lengua estándar que las anula". Per fer afirmacions com aquesta cal ser retorçuts, com la ridorta. Tanmateix, de les fulles de "vidriella" –com en deim a Menorca creuant "vidiella" amb "vidre"–, se n’extreu una pasta que servia com a ungüent per cicatritzar ferides. Si en tinguéssim un pot per als qui no paren en el seu afany de fer mal a la nostra llengua...!•