L’INE ha fet públiques les dades provisionals del padró de població d’enguany. Segons aquestes dades, que dBalears oferí dissabte, som la comunitat que més ha crescut durant el darrer any, 3,9% (la mitjana estatal: 1,9%). Els 1.071.221 habitants empadronats ens allunya de la xifra redona del milió.
Si analitzam amb més detall les dades que ofereix l’INE, veurem que el 58,8% de les persones empadronades a les Balears han nascut en territori de parla catalana. Dels altres, el 18,3% han nascut a la resta de l’Estat i el 22,8%, a l’estranger. Per tant, la proporció d’estrangers ja supera en 4 punts el nombre d’espanyols al·lòctons. És una dada eloqüent; fins a l’any 2007, aquests darrers, sempre havien estat més que els estrangers.
A més de ser la comunitat autònoma amb més creixement demogràfic també sostenim la proporció més alta de població estrangera estable. Si als estrangers hi sumam la resta d’immigrants lingüístics (els que procedeixen dels territoris de l’Estat de parla no catalana) i els més de 13 milions de turistes anuals, ens adonam de l’enorme pressió que sosté la nostra comunitat lingüística. Si una pressió d’aquestes característiques és difícil de gestionar per a qualsevol comunitat, es fa impossible quan li obstaculitzen l’establiment de mecanismes de reforç per a la integració dels nouvinguts.
En el nostre cas, la doble oficialitat, del català i el castellà, en lloc de servir de pont per a la integració lingüística, és utilitzada com un obstacle per dificultar-la, per mantenir la nova població lluny del català. Aquesta aplicació segregacionista de la doble oficialitat, la difonen –amb visceralitat o amb mà enguantada– els aparells de l’Estat, alguns mitjans de comunicació i una part dels nostres polítics. I, en major o menor grau, l’han encomanada a la població autòctona. Això, al costat de la migradesa de recursos destinats a l’acollida lingüística, fa que moltes actuacions empenyin els immigrats a optar per no aprendre la llengua del territori on viuen, per sentir-se’n eximits.
Els immigrats, per exemple, als territoris de parla castellana reben el missatge explícit que està prohibit que s’hi acullin (per llei i per funcionament social han d’aprendre la llengua si no volen patir marginació greu).
A la resta de l’Estat, els immigrats reben el missatge que poden acollir-s’hi; és a dir, que no cal saber la llengua territorial. Aquest missatge pot ser implícit; si els diuen que l’han d’aprendre, però després els mostren que no cal (no els dóna avantatges laborals ni de regulació haver-ho fet, els continuen parlant en castellà encara que entenguin el català o, fins i tot, hi sàpiguen parlar...). Però el missatge també pot ser explícit; quan, des de les institucions o l’opinió pública i privada, els diuen que està bé que l’aprenguin, però que no cal, que és injust demanar-los-ho (de vegades, recolzant-se en una pretesa incapacitat poliglota dels immigrants).
L’exempció pot ser provocada, quan s’arbitren mesures que els dificulta el contacte amb la llengua territorial (línies d’ensenyament que els convidin a esquivar el contacte regular amb la llengua de la comunitat d’acollida, un funcionament de l’Administració en què, amb ells, eviti l’ús de la llengua territorial...). I, finalment, l’exempció pot ser obligada, quan, en el nostre cas, els catalanoparlants parlen en castellà amb els immigrats que proven de parlar-los en català, quan des de les forces de seguretat o en establiments públics reprimeixen els subversius immigrants que empren el català, o quan determinats mitjans de manipulació presenten les campanyes de foment de l’ús del català amb els immigrats com si fossin estratègies per fer que els immigrants refusin el castellà .
L’objectiu d’evitar que els immigrats entrin en contacte amb el català és fer-los actuar d’instrument per accelerar-ne la marginació en els àmbits públics i, alhora, mantenir-los segregats. La perversitat de dir que els protegeixen mentre els volen diferents per mantenir la seva vulnerabilitat i indefensió social.
En resum, l’exempció crea desavantatges, incomoditats i segregació, tant entre la comunitat lingüística d’acollida com entre la nova població. Qui hi guanya? Les dimensions de l’article i la confiança en els qui heu arribat fins aquí em permeten donar per fet que ja la teniu, la resposta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Totalment d'acord, el problema és que massa sovint bassem les nostres esperances en les institucions públiques quan cada vegada hauríem de tenir més clar que les institucions públiques no faran rés que no haguem començat a fer des de la societat civil.
Estic d'acord amb tu! Tanmateix gairebé no sent mai comentaris en el sentit contrari. Qui ha denunciat mai, per exemple, l'actitud de molts d'immigrants -la majoria- envers la llengua catalana, uns que no la volen aprendre -desinterès, indiferència?- i d'altres se senten amb el dret d'exigir a la població autòctona l'ús del castellà per comunicar-se amb ells? I de gent com el senyor Middelman, ja ni en parlem. En resum, que la culpa d'aquesta situació no és exclusivament dels autòctons.
Completament d'acord (com sempre). El país necessita gent amb les idees clares, com en Joan Melià, i gent que les executi. D'aquest darrer vessant feim figa.