No sembla que per memòria històrica entenguem el mateix tots els pobles, totes les nacions ni tots els continents. La dreta espanyola es nega a mirar enrere, perquè pensa que aquesta operació tan sols estimularia els ànims de revenja. Per què ho deu pensar? Però, si volem mirar encara més enrere per enllaçar amb la idea d’un gran imperi, aleshores José María Aznar es posa al davant de la croada i està disposat a reivindicar la memòria històrica fins abans de la islamització de la península i Balears.
Vol passar comptes amb un temps en què la història natural d’Espanya va ser interrompuda pels fills de Mahoma i no fou represa fins a la conquesta de Granada pels reis Catòlics. Per cert, Aznar encara espera que algun àrab s’excusi per aquella intromissió en el que hauria d’haver estat una història sense màcula. La memòria històrica, però, no pot obrir-se al període de la guerra civil i la dictadura, paradoxes de l’alienació política de la història.
Si la memòria històrica fos alguna cosa més que un procediment per tapar alguns forats dels orgulls nacionals ferits, Occident hauria assumit unes responsabilitats proporcionades a una llarga i sòrdida empresa d’esclavització, d’espoli, de matances, de destrucció de cultures i pobles. Les potències occidentals que es repartiren Àfrica haurien de reconèixer un deute que, si en lo moral és, en lo material és astronòmic.
La suma d’aquests dos deutes és la privació de qualsevol forma de futur per al continent africà, sobretot per a l’Àfrica dita negra, sense un pla de restitució dels béns furtats en tòrrides empreses de rapinya. Primer per l’esclavitud, després per l’obligada emigració, Àfrica fa molts de segles que, com observa Kapuscinski, no disposa ni dels mitjans ni de les persones que podrien haver emprès la via del desenvolupament.
Als continents asiàtic, americà i oceànic l’esquema s’hi reprodueix amb clapes de major benignitat o fins i tot d’abandó. En qualsevol cas, una memòria històrica conseqüent hauria conduït els fets de cap a solucions més presentables que no l’actual situació de l’emigració dels pobres als països rics. Sense aquest element de judici, s’explica que la Unió Europea hagi endurit sense pietat les possibilitats d’inferir encara més vexacions i sofriment als immigrats. Allò que molts no s’expliquen avui és com els eurodiputats del PSOE, tret d’Obiols i Borrell, votaren a favor d’aquesta normativa inclement.
Però hi ha una primera explicació per a aquesta manca de solidaritat i de responsabilitat: el PSOE no és un partit d’esquerra en una Europa on l’esquerra ha estat esborrada del mapa –i els socialistes, amb Felipe González, hi varen intervenir decisivament. Sense una referència veritablement d’esquerra, un eurodiputat socialista pot contradir amb el seu vot, no ja els principis històrics del socialisme, sinó la noció més elemental d’humanitat. Són així, i, mentre, l’exministre Jesús Caldera és al front d’una fundació encarregada de crear un banc d’idees per a l’esquerra d’aquest mil·lenni. A Estrasburg té un bon punt de partida.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Tot mestre té dret a les seves llicències, i ja sé que em diran que no sóc qui per dir-li al Mestre Frotnera com ha d´escriure, entre altres coses perquè no sóc ni lingüista ni escriptor, i ell és, en canvi, un (el?) gran savi. Si fruesc dels seus articles com ho faig és, entre altres coses, per l´ús tan bell que fa de la llengua, elevada i terrenal alhora. Però no puc deixar de demanar-me el per què de la seva croada a favor de l´ús desacomplexat de l´article neutre "lo" en els seus escrits formals, que és el que la normativa ens recomana fer a la resta dels mortals. Si, com fa dues vegades al final del tercer paràgraf d´aquest article, l´ús d´ "el" li sembla massa forçat (i una mica cacofònic, hi puc estar d´acord), "allò" en lloc del col.loquial "lo" em semblaria a mi una sortida més que satisfactòria.