No vaig poder convèncer cap dels meus amics barralets de la meva edat –ni en Pere Aguiló, ni en Jaume Mercant, ni en Biel Company, ni ningú– que m’acompanyàs a l’Estadi Balear per veure el possible ascens de l’Atlètic Balears. Alguns diumenges –pocs– per estar en la seva companyia he anat a l’estadi de Son Moix i el futbol ha estat un total avorriment. Pero l’any que ve –us ho promet– em poden esperar d’asseguts. Els meus amics o no sé si ja examics. Mala sort per a ells. Puc assegurar que hi hagué més calor humana i emotivitat i més sentiment de fraternitat en el partit de diumenge que en tota la temporada a Son Moix.
He dit únicament emotivitat i fraternitat perquè "gamberrisme" i ganes de fer l’annarot n’hi ha molt més, però de molt, a Son Moix. El comportament del públic a l’Estadi Balear fou, en canvi, modèlic Si els meus amics haguessin vengut, per ventura se’ls hauria aferrat alguna cosa. Mentre m’atracava a la porta d’entrada vaig pensar en una frase de Narcís de Carreres, el que fou president del Barça, que un dia afortunat va dir allò de "nosaltres som el que som i representem el que representem".
Una frase d’aparença enigmàtica i que, tanmateix, tothom va entendre. L’únic president en el món que també pot dir això –som el que som i representam el que representam– i que tot el món entengui perfectament el que vol dir és el de l’Atlètic de Balears. No n’hi ha cap dubte. Tot el món sap perfectament qui és l’Atlètic de Balears i exactament el que representa. Vaig trobar una coneguda, ja dins l’estadi, que em digué que ella era del Mallorca, però que també era del Balears, perquè en el fons els dos són equips de Palma i Mallorca. Quasi no la vaig deixar acabar i la vaig escometre dient-li: "Això és impossible".
Hi ha una cançó de la Trinca que diu que "no se puede amar a dos mujeres a la vez i no estar loco". I si he de dir la veritat respecte a l’amor i les dues dones diria que si tengués doblers, encara em veuria amb cor de provar-ho, però ser de dos equips tan antagònics és no sols impossible sinó moralment impresentable. Molt pitjor que ser afeccionat a la bigàmia. Jo no tenc res a dir si algú vol ser del Mallorca i se sent identificat, per exemple, amb aquells que habitualment ocupen la llotja de presidència de Son Moix –ja sabeu aqui faig esment– però aquesta poc comprensible identificació no pot ser compatible de cap manera amb un equip que té els principis morals que té el nostre Atlètic de Balears. Mai. Fa molts d’anys que el gran Joan Fuster em va ensenyar que un nacionalisme mai no neix sol sinó sempre enfrontat amb un altre. El mateix passa en el futbol: la bona amistat entre el Balears i el Mallorca seria contra natura.
Quan, després de donar carabasses ideològiques a aquella dona que volia mesclar oli amb aigua, vaig entrar al camp em vaig dirigir al lloc que em guardaven uns amics atlètics de tota la vida. El meus ulls enfocaren, tanmateix, ben aviat, unes cheerleaders que estaven realment per perdre el poc cap que ens queda als homes de la meva edat. Mostraven la quantitat exacta de pell per desfermar totes les passions d’aquest món. Duien, les cheerleaders, atlètiques, un ritme fins i tot millor i més al dia –ho dic ben seriosament– que aquelles brasileres que desfilen pel sambòdrom de Rio Janeiro.
Vaig intentar recordar les cheerleaders del Mallorca i em semblaren, comparades amb les que tenia quasi a l’abast, balladores d’un col·legi de monges de fa quaranta anys. Hi ha més provocació –o pecat, si voleu– en un balladora del Balears que en tota la trup del Mallorca, incloses les estufades hostesses que duen Whisky als que han tengut el dubtós honor de seure no molt lluny del president. Quan veia moure’s les jovençanes –i alguna no tan jovençana– de l’Atlètic no me’n podia estar de pensar que hi ha coses que només surten bé si es fan gratis.
El partit estava igualat i quan es retiraven als descans jo vaig pensar amb Obdulio Varela. Era un jugador internacional de l’Uruguai i, com que era major i molt bo, tots els altres jugadors li tenien un gran respecte i quan li passaven la pilota li deien "suya don Obdulio". El 1950 a Maracanà en el partit que era pràcticament un final del campionat del món s’enfrontaven Brasil i Uruguai i a la primera part empataven a zero, cosa que afavoria l’equip brasiler.
Quan varen arribar al vestidor don Obdulio va reunir l’equip i els va dir: "Mirau, ells ho tenen tot, estadis més grans, més doblers, més jugadors, la festa preparada, els àrbitres favorables, etc. Però nosaltres, nosaltres tenim un cosa que ells no tenen ni poden comprar: aquesta camiseta gloriosa i va mostrar la samarreta color de cel. Aquesta camiseta no se la pot posar qualsevol ni pot perdre aquest partit". Tothom sap el que va passar: guanyà Uruguai 2-1 i s’inventà la paraula més famosa del futbol per designar una derrota no esperada: el maracanazo.
Vaig voler creure que l’entrenador de l’Atlètic al descans havia dit als jugadors qualque cosa semblant a la que digué Obdulio Varela en el maracanazo no referit al Guernica, que va ser un equip simpàtic, sinó al Mallorca, que és en aquestes contrades el ric i prepotent. El Balears va reaccionar i com tot el món sap va guanyar. Al meu costat hi seia en Pere Cardona, una enciclopèdia de cavalls i futbol i, em podeu creure, quan el partit va acabar va rebentar amb llàgrimes. No sé si eren llàgrimes blau-i-blanques. Crec que sí, però realment jo estava un mica onnubilat. El que sí sé cert és que eren llàgrimes guardades vint anys dins els llagrimers del meu amic. Brollaven a dojo.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Crec que la gent del Constància o del Manacor que visquerem temps en que tractàvem de tu a tu a "S'Alfonso", malgrat les continues traves de la Federació Balear de Futbol i arbitratges que clamaven al cel, firmàriem ara mateix les seves paraules, Sr. Bujosa.
Molts com jo, que no som especialment "futboleros", ens hem anat aficionant al Mallorca una mica per fer país. L´ascens d´un equip com el Balears, en principi més arrelat a la terra que el Mallorca (per cert, té el Balears el nom oficial normalitzat?), pens que farà factible que hi hagi molta gent que tengui sinceres simpaties cap als dos equips. Professor Bujosa, la frase de la cançó referent als dos amors, voleu dir que és de la Trinca?? No teniu dues dones només per qüestió de doblers ??...jo pensava que l´amor, que és del que tracta la cançó no té molt a veure amb això, i que són les prostitutes les que cobren, no les dones que hom estima. Esper que les justificadíssimes llàgrimes de joia no vos oBnubilin (no oNnubilin) gaire l´enteniment. Enhorabona Balears!
Vam ser molts que tant amb el primer gol de Nando de cap com quan xiulà l'arbitre el final -no es que ho sentís ja que hi havia molt de renou- vam plorar...però va valer la pena...esperar tants d'anys. Per cert, jo també estic d'acord amb tu, que un balearico es impossible que sigui del Mallorca. Arran de l'ascens a 2aB de l'At. Balears he vist comentaris de barralets dient que estan contents i tal...però a mi em costaria molt -bé em seria impossible- anar al seu camp o celebrar un ascens o similar. No sé perque molts ens volen fer creure que es pugui ser d'ambdós equips. Per mi es contranatura.