Els últims dies d’una plujosa primavera, Formentera patia la invasió de milers i milers de bèsties marines desfermades, en un desembarcament que començava per la zona des Carnatge i que juraria que estava inspirat en el quadre Fishcape del pintor Erró, la casa del qual en aquella zona de la costa nord formenterera era el primer enderroc d’una posterior desaparició de qualsevol senyal de vida a l’illa. Alterat per aquest malson, no vaig ni sospitar que tal despertar amb la primera llum de dissabte era en realitat el llindar d’un cap de setmana ideal.
Així que em deixondava anava arrodonint la idea de fer un petit homenatge domèstic a l’artista islandès per exorcitzar aquell son excitat: l’arròs de diumenge seria de bacallà amb pinya de col. Així que a mig matí vaig fer cap al Mercat de l’Abeceria, a la Travessera de Grècia, per proveïr-me de les viandes necessàries. Una ampolla de Waltraud ens ajudarà a reforçar una mica el vessant germànic de la festa, vaig pensar. Dit i fet. Després de posar en remull el bacallà esqueixat gairebé dessalat i desar-lo a la nevera, ma mare i jo li pigàrem cap al restaurant Bilbao, al carrer Perill del nostre barri, on teníem taula reservada i on, com sempre, l’amable atenció d’en Jordi va arrodonir l’excel·lència d’un remenat de bolets amb alls tendres, a compartir, i la tendresa del cabrit al forn de ma mare i la melositat de l’estofat de cua de bou amarat en vi negre que em vaig cruspir jo. Amb més de cinquanta anys d’història, aquest és un dels restaurants més recomanables de la ciutat.
Després d’una animada sobretaula de prop de dues hores en què revisitàrem diferents rutes per una història familiar mig castellanolleonesa mig eivissenca, tornàrem cap a casa fent una petita volta pel carrer Fraternitat, on vaig mostrar a ma mare, de visita a Barcelona, el lloc on va néixer Antonio González El Pescadilla, i per la plaça del Raspall, al cor mateix de la comunitat gitana gracienca. El tiberi i el programa de nit recomanaven una becadeta: teníem entrades per escoltar la guitarrista xinesa Xuefei Yang a l’Auditori. Va tocar el Concierto de Aranjuez amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OCB) i, en solitari, una selecció de peces de Tárrega i Albéniz.
Un recital excel·lent que havia estat precedit de la interpretació per part de l’OCB de populars clàssics de Rossini, Grieg i Bernstein, en aquest ordre: aliment més que suficient per enllitar-se sense sopar en una agradable mitjanit de pluja. El diumenge, mort i enterrat el malson de la matinada de dissabte, l’arròs de bacallà i coliflor regat amb el riesling ben fred semblava conservar encara alguns compassos de la suite número 1 de Peer Gynt.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Jo en ser gran vull ser com en Joan Marí, el llegesc el dilluns i m'entra salivera per tota sa setmana. I avui, un taper més i una misèria cultural en perspectiva. Joan, m'alegres els dilluns i m'omples el cap de temptacions culinàries i culturals