Tragina que traginaràs

Vivim dins un sistema econòmic que fomenta l’especialització fins a l’extrem. A nosaltres ens ha tocat especialitzar-nos en turisme. Ens toca dedicar-nos a fer agradable el lleure dels europeus. Els qui optem per treballar en el turisme trobarem tota casta de facilitats. Però ai si ens estimam més fer qualsevol altra feina! El mercat, o el poder econòmic, ha decidit que més del vuitanta per cent de l’economia de Mallorca giri al voltant del turisme. Si hom es vol dedicar a la indústria o a l’agricultrua ho tendrà cruu.

Qualcú dirà: "Idò no siguis beneit, deixa el que fas i fica’t dins el sector turístic!". Però resulta que quan les coses vénen mal dades, aquesta especialització tan extrema ens fa molt més vulnerables. A Mallorca només produïm un 20% de la llet que consumim. Què passa quan hi ha problemes d’abastiment? Que no hi ha llet per a tothom. Només una petita part de la carn que menjam a la nostra illa és feta aquí. A posta molts de supermercats varen acabar la carn. I així podríem seguir i seguir.

Deixam que la nostra pagesia se’n vagi en orris i importam els aliments de fora. Llavors no ens hem d’estranyar que qualque dia passi el que ha passat. Tanmateix, això no és el més greu d’aquest procés anomenat globalització dins el qual estam immersos. El que ha succeït aquests dies només passa un dia de xeremies, però el que sí que hauríem de tenir en compte és el cost econòmic i ecològic d’aquest mercat global i especialitzat per zones. En molts de productes és superior el cost del transport que el de producció. I quan dic cost no em referesc només al cost econòmic, ans també a l’ecològic. Si importam carn d’Argentina, per posar un exemple, cal que travessi l’Atlàntic i els vaixells d’avui en dia no duen veles com els d’un temps, sinó un motor que crema derivats del petroli. I, a més a més, aquesta carn ha de venir dins cambres refrigerades, que també necessiten energia per funcionar, perquè si no es faria malbé.

M’heu d’entendre, jo no estic en contra de consumir productes de fora, però no em sembla bé que hàgim de fonamentar la nostra alimentació en els productes externs. I hi ha molts de motius. A més a més del mediambiental, hi ha el purament egoista: si els nostres pagesos s’arruïnen no hi haurà ningú que cuidi la terra, foravila estarà abandonat i ben aviat tornarà lleig, amb la qual cosa el turisme, la nostra font de riquesa número u, en sortirà perjudicat. Hi ha el de la salut: durant segles hem adaptat la producció alimentària a les nostres necessitats. No necessita menjar el mateix una persona que viu a Suècia, que una que viu a Kenya o que una que viu a Mallorca. El clima i l’entorn fan que ens calguin més o menys calories i que la distribució òptima de nutrients sigui una o altra. Els suecs mengen molt de salmó, però no és adequat que un mallorquí basi la seva dieta sobre el salmó. Però, si vol, en pot menjar qualque dia.

Hi ha persones que defensen aferrissadament la globalització. Diuen que una globalització total, amb l’obertura de les fronteres al lliure mercat afavorirà els països més pobres, que ens podrien vendre els seus productes agrícoles a un preu inferior al nostre cost de producció. Però això l’únic que provocaria seria la ruïna de molts de sectors, tant aquí com allà i un augment encara més gros de l’especialització productiva i del tragina traginaràs, amb el conseqüent cost mediambiental. És millor que ells consumesquin els seus produces i nosaltres els nostres. Això significa que tampoc no els hem d’enviar els nostres excedents, que l’únic que fan és perjudicar els productors locals, com passa avui en dia a molts d’indrets del Tercer Món.

Cal un consum responsable. Convé consumir el que es produeix més a prop per tal d’evitar transports innecessaris i tenir un sistema productiu sa i diversificat. I molt més quan es tracta d’una illa!