Aquest maig es clou i en queda –com a gran peça literària del costumisme cañí– l’argumentari que un conegut partit polític conservador i/o de centre (segons els dies) ha posat de manera altruista a disposició dels ciutadans que no tinguin encara, quaranta anys després, una opinió del tot pastada sobre el maig del 68. L’argumentari proposa que revolucions, ni en la cuina, que acceptarem la diversitat cultural sempre que es limiti als restaurants i que el maig del 68 va ser una tragicomèdia amb efectes duradors i un experiment que encara està exhalant els pitjors efectes sobre els nostres costums.
El maig del 68 suposà la sortida al carrer, i l’entrada als cervells, d’un cert radicalisme que s'ha afeblit, i el recordatori que una dimensió bàsica de la política (a més d'aquella antiga de dreta-esquerra) és la que va del radicalisme al conformisme. També és cert que molts recorden aquell esclat en blanc i negre com una qüestió més aviat estètica (que paga la pena recordar, ara que ha retornat l'estètica Mama chicho, i no només a Itàlia), mesclada amb els efluvis de la missatgeria curta dels eslògans i les pintades (molt depauperada entre els sectors marginals, ara que s'han pagat 275.000 euros per una pintada de Bansky a un mur de Portobello: abans et multaven, per fer grafts, i ara t'adoren a l'E-Bay... i encara n'hi ha que no creuen en l’evolució!) i amb les possibilitats de dormir fora de casa teva, possibilitat sempre interessant si a casa teva encara regnen els teus pares, o el general Franco.
Per això diuen que el maig del 68 va ser una revolució fracassada, un aplec (un poc eixamplat) de xirucaires que havien sentit parlar de Foucault, fet per gents que ara passarien per Mango, perquè la pròxima revolució serà estètica o no serà. I un avís que millor tornar a la clandestinització de la política, perquè només la facin els que en saben, i no el poble. Potser sigui cert, com deia la pintada, que "La barricada tanca el carrer, però obre el camí", però que no ens demanin quin camí, ni abans ni ara.
També n’hi ha que han recordat que els francesos tenien mala consciència per la medicina Pétain, i que això els incapacità per mostrar mà dura als joves i no tan joves que ocuparen els carrers. I que els models que s’hi proposaven (tipus Castro, Mao i Ho Xi Minh) estan tan desprestigiats que ja ningú no els critica, i que Marcuse no superava Gustavo Bueno.
Com en sortirem, d'aquest dilema? Una possibilitat és recordar que el relativisme és un bon sinònim de la llibertat, no pas un enemic (com diu l’argumentari esmentat). Una altra és adonar-se com és de trist viure sense gens d’esperança d’un nou maig.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.