Tot el que té a veure amb la política —la conquesta i el manteniments del poder, sobretot— ens planteja pungents problemes ètics, la transcendència dels quals és impossible exagerar. I no es tracta ara tant d’insistir en la problemàtica a títol individual de tots aquells que fan política fruint d’alguna parcel·la de poder com del problema molt més general de l’eventual justificació o legitimació de la pràctica de la violència a la qual, desgraciadament, sembla que necessàriament condueix, d’una manera o l’altra, l’exercici de la política.
La gran qüestió actual i la gran qüestió del futur —de fet, la gran qüestió de sempre— és qui pot legítimament fer ús de la violència (si és que hi ha qualcú que ho pugui fer, subratllaria un budista). Els teòrics de l’Estat ho han tengut sempre molt clar: sols l’Estat pot fer un ús legítim de la violència. Les forces armades i els cossos policials serien els instruments adequats per a l’exercici d’aquest monopoli estatal. Tot el pensament polític, al llarg de tota la història, hauria defensat aquest privilegi que, més que un privilegi, seria una mesura de racionalitat. El responsable últim del manteniment de l’ordre en una societat tot sembla indicar que ha d’esser la seva administració pública, en el sentit més ample d’aquesta expressió. Perquè l’ordre públic té un indubtable valor per a la col·lectivitat. Malgrat aquest ordre no pugui esser el nefand dels camps de concentració nazis, soviètics, xinesos, cambodjans, etc., etc., si és que cal recordar que no tot ordre és moral.
Però, òbviament, els terroristes i tots aquells que els justifiquen, tenen un enfocament molt diferent d’aquesta qüestió tan crucial. Perquè sostenen que, si s’accepta la tesi que sols els Estats (que preferesc escriure sempre amb majúscula) poden fer ús de la violència, automàticament moltes situacions injustes —per exemple les d’aquelles nacions sense Estat per les causes històriques que siguin— pràcticament no podrien remeiar-se mai. Que la violència del terroristes afecti sovint persones que no tenen res que veure amb el contenciós que es dirimeix, això, tanmateix, és una característica compartida amb la violència estatal i els seus freqüents efectes col·laterals. De més a més, si és innegable que tot terrorista pretén sembrar el terror, s’argüirà: ¿per ventura la violència de l’Estat no terroritza també, d’alguna manera, aquells que la sofreixen?
Els terrorismes d’Estat atribuïts a règims democràtics sempre seran prou discutibles però no pot negar-se que totes les dictadures —incloses les del proletariat, per descomptat— són perfectes terrorismes d’Estat (encara que aquests no solen esser denunciats pels terroristes). Òbviament, aquí no cercam justificacions a cap mena de terrorisme. Però sí volem recordar la problemàtica ètica que planteja tot ús de la violència, per altra banda, sempre present en la història de l’home. I quan ens topam amb una cultura com la de l’Islam, per a la qual, aquest problema no sembla existir, aquest sols fet ens fa dubtar del valor humà de semblant cultura.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
L´esguard net del Sr Fiol sols pot esser fruit d´una clara visió de la vida, Tot l´escorç d´aquest article s´ha de mirar des de la perspectiva d´un agnòstic il·luminat pel mestratge d´Espriu i de Gershom Sholem. La lectura dels seus finíssims articles toquen impactar-nos, i fer-nos obrir la perspectiva d´Occident i l´Islam, de l´ucronia del món àrab, del perdedor radical, de Konilòsia, del ridícul de Pantonfles, i en definitiva de tot Sefarad. Crec que els articles d´un senyor que està contra tota monarquia, o millor dit, contra tot dogma lluminós ens ajuden a fugir dels tentacles de l´actualitat i ens endinsen dins el poètic, és a dir, dins la veritat que cada un ha de cercar per si mateix.
No hauriem de dir més aviat que la cultura islàmica es troba segrestada pels poders que la violenten i la tornen violenta?