La cançó del Trágala, de nou

Malgrat allò que diguin alguns analistes, el batec polític a les illes no és tan fluix. Altra cosa és que la temperatura de la contesa entre els diferents partits sigui baixa, sobretot, per mor del congrés del PP. De forma que la tensió, ara, es focalitza en els partits del Pacte; i allò que sobresurt més aquests dies és el pols amb quà ha reptat Miquel Nadal a Aina Calvo. Introduir nous elements, noves peticions –que poden semblar des d’entrebancs... fins a collonades, o com vostè li vulgui dir, segons el cas–, és una tàctica vella d’aquest partit i d’altres minoritaris de tot arreu. És una manera de cridar l’atenció i poder així comptar amb un ingredient que permet singularitzar el debat polític. Dit en pla: fer-se notar. Per què, quina importància té que Miquel Nadal sigui tinent de batle amb o sense àrea de responsabilitat a l’ajuntament de Palma? Algú pensa que la ciutadania de la capital de l’illa espera angoixada la incorporació d’aquest bon home a l’equip de govern per resoldre alguna qüestió concreta? No. A més, ell no n’ha demanada cap, de responsabilitat –i en vol alguna? O hi ha algú altre que es pensa que la seva presència a l’equip de govern, ara sense responsabilitat –o sigui, de figurant–, aportarà alguna cosa al conjunt? Em sembla que tampoc. Els tirs no van per aquí. Ni la petició, tampoc. Record el clima de les eleccions abans del 2007. Hi havia un pacte UM i PP, i el segon partit no comptava amb altre obsessió –legítima, també– que engolir-se el primer, igual que ja havia passat en anteriors legislatures. Però, a més, hi havia una altra sensació en el si de l’electorat dels partits majoritaris: no es podia governar l’Ajuntament a qualsevol preu.

Si Miquel Nadal hagués estat batle de Palma, amb el suport de qualsevol de les dues opcions, això els significava un desgast. Fins on, no estava determinat. Nadal va decidir no integrar-se a l’equip municipal després de les eleccions i no acceptà ser vicepresident del govern. Molt bé, ell sabrà per què. Ara, curiosament, quan el PP ha perdut les eleccions generals, sí que en vol formar part; però amb les seves condicions. Demana ser com un batle a l’ombra –cosa que em recorda fa vuit anys una altra ombra, llavors de vicepresident. Bé, és una petició. Però, quina necessitat hi ha de demanar-ho menysvalorant en públic el soci? Probablement, això és el que no entén prou gent –aquesta incapacitat tossuda a asseure’s abans d’anar als mitjans de comunicació–; i, potser, és precisament això el que se cerca. Sembla ser que a Nadal –segons els mitjans–, els més «in» de les seves bases, ara l’encoratgen a no cedir. I els altres sembla que visquin un episodi ja passat de la nostra història, quan els liberals de 1820 a 1823 cantaven, i feien cantar, la cançó del Trágala a alguns de la població –sobretot als del ban contrari–, a favor de la Constitució de Cadis, que començava així: "Al que le pese, que roa el hueso/ que el liberal le dirá eso:/ ¡trágala, trágala, trágala,/ trágala,trágala,perro!...". Així, els que observam aquesta pugna sorda, ben bé no sabem a què badam; ni a quin tipus de debat polític, esperpèntic, assistim –si és que ho és.