Pedro Navaja

Si he titulat l'article «Pedro Navaja» és per mor d'allò que comentaven dissabte passat de Gabriel García Márquez, que havia afirmat que canviaria tota la seva obra per haver escrit l'esmentada cançó de Rubén Blades. Quan vaig sentir la sentència per primera vegada vaig creure que era una de les exageracions de Gabo que, tanmateix, tenien una finalitat pedagògica. Però després he cregut que no, que hi havia bona part de raó en l'afirmació de l'autor de Cien años de soledad. He fet moltes voltes a les paraules del nobel colombià per veure si podia trobar el secret -el perquè- del seu pensament. No puc amagar que durant aquest dies d'especulació he recordat molt les intervencions dels col·legues que vàrem ser convidats fa dues setmanes a participar en un homenatge a qui fou el nostre mestre i amic Pedro Laín Entralgo. En l'esmentat congrés es varen manejar conceptes tan subtils com «alteridad», «ipseidad», «amistad», «materialismo», el significat del quals jo quasi no vaig poder copsar. La meva intervenció fou molt més pedestre i versà sobre els models de canvi científic. Els autors més citats pels meus companys foren Ortega y Gasset, Unamuno -la Conchita Piquer de la filosofia espanyola, digué un dia Joan Fuster-, Julián Marías, Martin Heiddeger i Eugeni d'Ors. No fou a cap d'ells que García Márquez canvià la seva obra per una frase brillant. Quan vaig haver finalitzat el meu record madrileny sense que em servís d'orientació vaig començar a examinar la cancó de Ruben Blades amb una mica més de deteniment i vaig entrar a poc a poc en el misteri de l'enigmàtica proposta de García Márquez. Ho vaig fer al meu estil i és que mai m'han agradat molt les coses rares o misterioses, sinó millor aquelles que es repeteixen i vaig pensar que Gabo per ventura era com jo. Per això vaig reparar que la frase que més es repetia a Pedro Navaja era aquella que diu «la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida» i probablement era aquesta la que havia enamorat el nobel. Per què? Idò perquè, segons el meu parer, no hi ha frase que descrigui millor el que la vida és, tant des del punt de vista material com espiritual. No és una sorpresa el coll, tan llarg, de la girafa, o la trompa del elefants, o un bacteri que pugui sobreviure a 120 graus, o la coa un poc incòmode però bella d'un paó? Els biòlegs darwinistes -els únics biòlegs respectables- ens diuen que ningú fa un parell de milions d'anys podia haver previst els éssers vius que ara hi ha a la Terra, ni ningú pot endevinar ara els éssers vius que hi haurà d'aquí un parell d'anys a la Terra. I és que si ho observam bé no hi ha frase que descrigui millor la vida que aquella que diu que la vida material o biològica ens dóna sorpreses contínuament. Però, si és així en els éssers vius, encara ho és més en el món de les idees. Algú va poder preveure l'existència d'Amèrica, l'àtom, la radioactivitat, l'ADN, els enzims, els electrons, els forats negres, la pintura de Picasso o de Miró? I és que ho torn a repetir, la vida et dóna sorpreses contínuament. Bé que ho sabia García Márquez. Però ho digué un altre, ai!