09/05/08 0:00
TW
0

Dia 14 de maig de 1948 David Ben Gurion proclamava l'estat d'Israel. Les fotos en blanc i negre ens el mostren sota un gran retrat de Theodor Herzl, l'impulsor històric del somni sionista d'una llar nacional per als jueus. Basta guaitar a qualsevol pàgina web israeliana per veure el clima d'exaltació patriòtica amb què el país viu el 60è aniversari del seu naixement, malgrat les evidents realitats de la desvertebració social, el desprestigi de la classe política i el carreró sense sortida en què es troba el conflicte amb Palestina. Israel convoca l'èpica del 48, mentre els seus veïns palestins rememoren els dolorosos 60 anys transcorreguts des del que ells anomenen la Nakba, la Catàstrofe.

La història israeliana parla del gloriós naixement de la llar nacional jueva sobre el que Golda Meir va dir que era «una terra sense poble per a un poble sense terra». Però aquesta doctrina, consolidada a la narrativa oficial israeliana, és profundament falsa. Aprofitant aquest 60è aniversari, els palestins (amb la valuosa ajuda d'un reduït grupet d'historiadors israelians que han desafiat l'ortodòxia) s'esforcen a recordar que el naixement d'Israel i la primera guerra àrabo-israeliana subsegüent varen produir el desplaçament d'uns 800.000 palestins, que varen perdre casa seva i són l'origen dels més de 4 milions de refugiats palestins que hi ha al conjunt de l'Orient Mitjà. També rescaten de l'oblit els episodis de violència, els pobles arrasats, la destrucció i el dolor que sempre acomanyen a la guerra i que en aquest cas varen tenir el poble palestí com a víctima principal. A això és al que els palestins anomenen la Nakba. Fets: no consideracions sobre si Israel té o no dret a existir, sinó fets.

El seixantè aniversari de la Nakba no és només, per als palestins, una commemoració històrica: és la denúncia de seixanta anys de negació i desaparició continuada per a Palestina. Des de 1948, alguns palestins han viscut dins de l'estat d'Israel com a ciutadans de segona classe, d'altres han conegut l'exili i els camps de refugiats, i d'altres han viscut, des de 1967, sota la brutal ocupació israeliana de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est. Recordar els 60 anys de la Nakba també és, per tant, recordar sis dècades de reducció de l'horitzó vital d'un poble; és recordar els 5.000 palestins morts per les forces israelianes des de setembre de 2000 (inici de la Intifada d'Al-Aqsa), la majoria dels quals eren civils; és recordar els més de 700 quilòmetres de Mur, una barrera feta sota el pretext de la seguretat i que en realitat és una immensa operació d'annexió de terres palestines; és recordar els prop de 500.000 colons israelians instal·lats a la Palestina ocupada, infringint la legalitat internacional i fent impossible la sortida pacífica al conflicte; és recordar la persistent negació del dret dels refugiats al retorn; és recordar que Gaza és actualment una immensa presó on un milió de persones pateixen fam i desesperació; és recordar les arbitràries demolicions de cases palestines; és recordar les carreteres per a colons i els controls militars que converteixen la vida quotidiana de Nablús o d'Hebron en un infern.

Poca cosa a celebrar, doncs. Sí que hi ha dades i fets a recordar, però, per continuar exigint que el poble palestí pugui viure en pau, recuperar els seus drets i recuperar un futur que ara per ara se li nega.