Antoni Marimon06/05/08 0:00
TW
0

El terme que defineix millor la poderosa Lliga Nord d'Umberto Bossi és federalisme. I aquesta paraula, curiosament, tant a Itàlia com a Espanya o, encara més a França, ens remet a una reacció, a una subversió, amb una certa reminiscència anarquitzant, contra els moderns estats nació ferotgement unitaris dels segles XIX i XX. La Lliga Nord, en concret, expressa un contundent rebuig contra un segle de centralisme italià, de creixement de la burocràcia romana, d'inútils subsidis a un sud sempre endarrerit. Va sorgir a Milà el 1991 com una federació de diversos partits de caràcter regional que s'havien anat desenvolupant en el nord i en el centre d'Itàlia durant els anys setanta i vuitanta. Encara que, com veurem, també té un component regionalista/nacionalista de caràcter identitari, es diferencia de bona part dels moviments nacionalistes de les nacions sense estat d'Europa en el seu objectiu primordial, transformar Itàlia en un autèntic estat federal. Aquest federalisme posa un gran èmfasi en la qüestió fiscal i en la necessitat que el nord no continuï aportant molt més del que rep a les arques de la República Italiana, un tema ben conegut a les Illes Balears. De totes maneres, aquesta voluntat de federalitzar Itàlia, un estat que no es va unificar fins al 1861 i que presenta enormes diversitats regionals, ha fet que la Lliga pogués dialogar amb alguns corrents polítics del centre i el sud d'Itàlia. De fet, sempre hi ha hagut algunes figures del sud entre els diputats elegits al si de la Lliga, entre els quals es destaca Angela Maraventano, tinent de batle de l'illa (i municipi) de Lampedusa, al sud de Sicília. Aquesta participació de meridionals en les files del partit d'Umberto Bossi, per cert, no té paral·lelismes en els moviments nacionalistes del País Basc o de Catalunya.

El 2003, una vegada fracassats alguns intents d'establir vincles estrets amb partits locals del sud, com la Lliga Sud Ausonia de Gianfranco Vestuto, es va crear l'Aliança Federalista com un nou partit soci de la Lliga Nord en les regions meridionals d'Itàlia. En els comicis del 2008, han estat elegits un diputat i un senador de l'Aliança, si bé en el nord, a la Llombardia i a l'Emília-Romanya, respectivament. D'altra banda, la Lliga Nord té contactes amb partits inequívocament nacionalistes com la Unió Valdostana, el Partit Autonomista Trentino Tirolès i el Partit Sard d'Acció. També té una bona sintonia amb el Moviment per l'Autonomia, un partit de centre i dreta creat el 2005 i implantat sobretot a Sicília i a l'extrem sud d'Itàlia. Aquest partit ha arrasat en els comicis regionals que se celebraven a Sicília simultàniament a les eleccions legislatives d'àmbit italià, i el seu cap, Raffaele Lombardo, s'ha convertit en el primer president de Sicília que no pertany a un partit d'àmbit estatal.

Tornant a la Lliga Nord, la seva ideologia combina la reivindicació del federalisme amb la defensa de la identitat diferencial de les regions del nord d'Itàlia i el seu conjunt, que anomena Padània. En ocasions, la Lliga, que s'anomena en realitat Lega Nord per l'Independenza della Padania, ha optat per l'independentisme pur i dur, com el 1996, quan després d'un gran èxit electoral va convocar eleccions per elegir un Parlament de Padània que elaboraria la constitució del futur estat independent. La convocatòria no va tenir gaire d'èxit i molts d'italians ho consideraren una mena de broma insensata. Més interessant és la relectura que proposen de la història en clau antiromana. Així, probablement per primera vegada, ha reivindicat sobretot l'herència celta de les regions del nord, que era anomenada Gàl·lia Cisalpina, i la lluita de les ciutats llombardes contra els emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic en els segles XI i XII. De fet, l'escut de la Lliga representa un guerrer medieval, Alberto da Giussano, un heroi mític que lluità contra l'emperador Federic I Barbaroja.

Pel que fa a l'eix dreta/esquerra, la Lliga és mala d'ubicar. Certament, presenta aspectes molt conservadors com el rebuig frontal als immigrants, sobretot als dels països islàmics, però, en canvi, demana mesures econòmiques a favor de la família i de les petites empreses iue l'estat deixi de donar suport a les grans empreses (com FIAT o Alitalia). A més, ha demostrat una certa sensibilitat en la defensa del medi ambient i de l'agricultura tradicional. Tot plegat, i si exceptuam alguns excessos més aviat verbals, recorda més alguns populismes americans (tant del sud com del nord) que no l'extrema dreta europea.