Al darrere

Digau-me pervers, insensible, cínic o, simplement vell i descregut, però el tema de la suposada (i olorada) corrupció ja ni m'impressiona. En aquest petit país fa molts d'anys que no s'ha mogut un rotring en un plànol sense que se sabés que hi sucava i repartia. És més, els polítics no han posat els criteris dels tècnics al servei del bé comú sinó de l'exclusiva cobdícia amb complicitats. És per això que, d'aquest vergonyós canvi de cromos, el que menys em molesta és la corrupció econòmica. Perquè hem parlat molt de beneficis exponencials, i més que en parlarem si de veres els jutges aconsegueixen rompre l'omertà sagrada (bé, els jutges i la conjuntura política en la qual s'albira que els beneficiaris polítics de la corrupció han perdut, de moment, el poder i que ara són uns altres els que comanden). Però hem parlat poc de que aquests increments desmesurats dels patrimonis d'alguns es feien sobre tres pilars obscens.

El primer, el més conegut de tots, el consum de més territori del qual duim decennis parlant-ne i generant arguments sòlids que la cobdícia elimina d'una bufada. El segon -tan habitual en les tertúlies com l'altre-, que el model d'enriquiment especulatiu és el vergonyós missatge a la joventut que va en contra de conceptes com preparació i esforç, sobre els quals es fomenta el futur de les societats. Un missatge clar que, com quasi sempre, ha comptat amb la necessària col·laboració dels governants, dels mateixos que s'omplen la boca de «collonades» com educació, investigació, recerca i desenvolupament. Ells són l'empírica demostració que no hi creuen. Però l'obscenitat en grau suprem (serà perquè a les altres dues ja ens hi hem avesat) és que tot aquest desorbitat benefici, aquest milions que enriquien molts pocs i escollits (i generosos, evidentment), havien de sortir de les butxaques de gent normal, de la que s'hipoteca per vida per viure baix sostre. Feis el compte de restar del preu final dels habitatges l'obscenitat que alguns guanyaren en poc més d'una firma i veureu quins porcs hem engreixat amb la benedicció dels governants, d'aquells que després reben a ca seva algunes sobrassades. Però els governants no són els únics còmplices necessaris. Bancs i caixes, amb obra social o patrocinis de glamour, i encomanat-se o no al Banc d'Espanya, despreocupadament aportaven el capital per les operacions amb la mentalitat dels camells que regalen porrets a la porta de l'escola: segurs que després n'enganxarien molts amb vitalícies hipoteques que freguen la usura.