Miquel Payeras04/05/08 0:00
TW
0

Quasi un any després de les eleccions autonòmiques de 2007, les coses no surten com els artífexs del pacte de centreesquerra, Francesc Antich i Maria Antònia Munar, havien previst. La relació simbiòtica PSOE-UM era l'essència del pacte. Els dos dirigents tenien clar el que volien i com aconseguir-ho. El PSOE creixeria per la dinàmica nacional a l'alça de Zapatero i per ventura també a costa de la seva esquerra autòctona, mentre que UM es refundaria en una mena de Convergència i Unió que podria erosionar el vot del PP. Un any després la primera de les suposicions és més vàlida que mai, però la segona ha fet aigües. L'element sobrevingut és el nou president d'UM, Miquel Nadal, el qual ha impulsat una estratègia sensiblement diferent que s'està deixant notar força en la relació quotidiana amb el PSOE. Els socialistes, per part seva, ara comencen a entendre que les coses seguiran igual o pitjor durant tota la legislatura del Parlament i els mandats del Consell i de l'Ajuntament de Palma. I cada cop n'hi ha més, de socialistes, que s'estan afartant de la situació.

A banda de la forma de ser, prou diferent, que tenen Nadal i Munar, és evident que el nou president va ser menystingut, tot just esser elegit, tant pels socis de coalició com per no pocs companys seus. La setmana següent al congrés -desembre passat- en què fou investit president, els entorns de Munar ja asseguraven que Nadal no duraria massa més d'un any. Han passat quatre mesos i si algú se sent, i se'l nota, és Nadal. No així a ningú de la vella guàrdia. Fins i tot els antigament anomenats crítics estan arrenglerats mil·limètricament amb la nova estratègia que impulsa Nadal. La qual és sensiblement diferent a la de Munar. Una part de l'estratègia de desmarcament constant del PSOE segurament es pot deure a la lògica voluntat de Nadal de fer-se valer. Tanmateix les messions que posa -les que es publiquen no són més que una infinitesimal part del que es diuen per telèfon ell i algun socialista- són de massa intensitat i abasten ja tots els teatres d'operacions -Palma, Consell i Govern- com per ser només fruit de la necessitat de donar-se a conèixer com a nou líder. És quelcom radicalment diferent a com Munar dirigia el partit. Durant tota la legislatura 1999-2003 forçà la visualització de diferències en poques ocasions i mai sense mals modes. Ara, en quatre mesos, quatre, Nadal es du fatal amb Aina Calvo a Palma, de la qual se'n desmarca tot el que pot i més, fa fer a Miquel Àngel Flaquer un discurs marcià de desmarcament de Francina Armengol quan no es duia més que mig any de mandat, i rectifica la posició del seu partit envers la llei d'habitatge, quan ja estava pactada, que obliga Francesc Antich a cercar el suport també del PP. En quatre mesos. Ni remotament això s'assembla al que passà durant el Pacte de Progrés. Estam davant d'una nova estratègia d'UM que es por qualificar de deslleialtat permanent, excusada per la necessitat de fer «visible» que és diferent. Una actitud que ha trencat l'equilibri previst: el PSOE enmig d'UM i del Bloc, jugant cadascú les seves cartes sense explicitar en públics les divergències. Ara UM ja no -per dir-ho d'alguna manera- juga en «equip». Va pel seu compte i risc. Desmarcant-se contínuament del PSOE, i no només -com era tradició- del Bloc, amb el partit principal del qual, el PSM, ja sap que no té cap zona electoral d'intersecció, més encara després del fracàs d'Unitat. El motiu d'aquesta actitud d'UM, més enllà de qüestions internes, cal cercar-la en la convicció -del tot racional- que, per una banda, no podrà créixer a costa del PP -si Rosa Estaràs es manté al capdavant i segueix per la senda de la moderació- i, per altra, que en canvi el PSOE podria fer-ho a costa d'UM. Si el 2011 el PSOE creixés un parell o tres de diputats a Mallorca, UM -pel resultat de l'any passat- es qui està en disposició més clara de perdre'n algun. I amb un diputat manco fàcilment podria deixar de ser frontissa. Per tant...

Miquel Payeras, periodista