No pensis en una gavina

TW
0

George Lakoff conta un exercici que posa als alumnes de primer curs de Berkeley. L'exercici consisteix en «no pensis en un elefant». Com es sabut l'elefant és símbol del Partit Republicà. Li serveix per iniciar les seves explicacions sobre el canvi de marc en la teoria del coneixement. No entraré a parlar de si els alumnes són capaços o no de pensar en un elefant. M'imagino que el marc es crea a base d'insistir en una idea o concepte expressat de forma simple i reiterada en la qual la societat de forma instintiva identifica com una qualitat. L'ordre és un concepte del marc distintiu de la dreta, per exemple. L'assumpte resulta tan fascinant com això, el marc és un lloc comú.

Mira per on, l'esquerra a força de repicar el mateix pot posar una pedra, i mai millor dit, en el seu marc o orla particular amb el consens obtingut entorn a la llei de l'habitatge. Després d'anys de predicar la necessitat d'arribar a acords d'estat en determinades matèries concretes, ara el turisme, ara emigració, suara l'educació o l'economia, a la fi és protagonista d'un gran acord. Un acord en un dels camps que pareixia més improbable, la construcció. Crec que hi ha hagut tres factors essencials perquè hagi estat possible. El primer, l'existència d'una crisi real. El segon, l'absència d'un govern central que te juga a la contra sense cap escrúpol. I, el tercer, una esquerra necessitada de reconeixement social.

La passa feta és com una primera pedra d'un edifici. I no és un acudit. M'explicaré. Mantenir l'acord com un element d'identitat en contraposició a les característiques per les quals reconeixen els ciutadans al teu contrincant polític resulta difícil. És com un edifici de moltes plantes. Una araucària. Un pastís de boda. A un acord n'ha de seguir un altre. Contraposar la filosofia de l'acord enfront de la del ordre, per exemple, necessitarà d'uns quants acords, un damunt l'altre. Acord versus ordre, aquesta podria ésser la qüestió. No depèn tant que la llei doni solucions i resulti eficaç, com de satisfer les expectatives creades.

Quan la dreta va aconseguir impulsar la llei d'espais naturals amb un ample consens polític i social es posava en disposició de situar entre les seves senyes d'identitat la protecció del territori. La seva actitud reiterada durant els anys posteriors va difuminar totalment aquesta visió, que es perdé com un miratge en el desert. Les contradiccions internes i els interessos representats trituraren una imatge que segurament no li corresponia. Com és ben sabut, la qüestió no es arribar si no mantenir-se.

Però no hem de desmerèixer el que s'ha aconseguit. No voldria que aquesta breu reflexió es pogués interpretar com una desconsideració. Ben el contrari, és un bon camí el que s'ha emprès que no es pot frustrar per contradiccions internes i lluites innecessàries. Encara que val la pena recordar dos tipus de consensos inútils, aquells que es fan només comptant amb els teus i els que se fan sense comptar amb els ciutadans.

Algú me demanava, no fa molt de dies, quina havia d'ésser la màxima de l'esquerra del futur, massa pregunta per una persona com jo. Però indubtablement no deu estar molt lluny d'aquella que permet a un ciutadà, amb el seus drets i obligacions, circular lliurement per la vida sense trepitjar ningú. Bé, però d'aquesta qüestió, si és que en sé, en parlarem en una altre ocasió. Mentre, no pensis en una gavina.