George Lakoff conta un exercici que posa als alumnes de primer
curs de Berkeley. L'exercici consisteix en «no pensis en un
elefant». Com es sabut l'elefant és símbol del Partit Republicà. Li
serveix per iniciar les seves explicacions sobre el canvi de marc
en la teoria del coneixement. No entraré a parlar de si els alumnes
són capaços o no de pensar en un elefant. M'imagino que el marc es
crea a base d'insistir en una idea o concepte expressat de forma
simple i reiterada en la qual la societat de forma instintiva
identifica com una qualitat. L'ordre és un concepte del marc
distintiu de la dreta, per exemple. L'assumpte resulta tan
fascinant com això, el marc és un lloc comú.
Mira per on, l'esquerra a força de repicar el mateix pot posar
una pedra, i mai millor dit, en el seu marc o orla particular amb
el consens obtingut entorn a la llei de l'habitatge. Després d'anys
de predicar la necessitat d'arribar a acords d'estat en
determinades matèries concretes, ara el turisme, ara emigració,
suara l'educació o l'economia, a la fi és protagonista d'un gran
acord. Un acord en un dels camps que pareixia més improbable, la
construcció. Crec que hi ha hagut tres factors essencials perquè
hagi estat possible. El primer, l'existència d'una crisi real. El
segon, l'absència d'un govern central que te juga a la contra sense
cap escrúpol. I, el tercer, una esquerra necessitada de
reconeixement social.
La passa feta és com una primera pedra d'un edifici. I no és un
acudit. M'explicaré. Mantenir l'acord com un element d'identitat en
contraposició a les característiques per les quals reconeixen els
ciutadans al teu contrincant polític resulta difícil. És com un
edifici de moltes plantes. Una araucària. Un pastís de boda. A un
acord n'ha de seguir un altre. Contraposar la filosofia de l'acord
enfront de la del ordre, per exemple, necessitarà d'uns quants
acords, un damunt l'altre. Acord versus ordre, aquesta podria ésser
la qüestió. No depèn tant que la llei doni solucions i resulti
eficaç, com de satisfer les expectatives creades.
Quan la dreta va aconseguir impulsar la llei d'espais naturals
amb un ample consens polític i social es posava en disposició de
situar entre les seves senyes d'identitat la protecció del
territori. La seva actitud reiterada durant els anys posteriors va
difuminar totalment aquesta visió, que es perdé com un miratge en
el desert. Les contradiccions internes i els interessos
representats trituraren una imatge que segurament no li
corresponia. Com és ben sabut, la qüestió no es arribar si no
mantenir-se.
Però no hem de desmerèixer el que s'ha aconseguit. No voldria
que aquesta breu reflexió es pogués interpretar com una
desconsideració. Ben el contrari, és un bon camí el que s'ha emprès
que no es pot frustrar per contradiccions internes i lluites
innecessàries. Encara que val la pena recordar dos tipus de
consensos inútils, aquells que es fan només comptant amb els teus i
els que se fan sense comptar amb els ciutadans.
Algú me demanava, no fa molt de dies, quina havia d'ésser la
màxima de l'esquerra del futur, massa pregunta per una persona com
jo. Però indubtablement no deu estar molt lluny d'aquella que
permet a un ciutadà, amb el seus drets i obligacions, circular
lliurement per la vida sense trepitjar ningú. Bé, però d'aquesta
qüestió, si és que en sé, en parlarem en una altre ocasió. Mentre,
no pensis en una gavina.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.