Els ciutadans a les fosques

Perquè dissabte passat li va passar al meu pare i demà li pot passar a una altra persona, però clar... fins que no passi per allà el batle de Llucmajor, el senyor Lluc Tomàs Munar, i a les fosques rodoli per les escales de ciment intentant agafar-se a les parets, mancades de barana, i s'estampi en terra amb la cara, es copegi tot el cos, senti el crit de desesperació de la seva dona i fills, perdi el coneixement, tengui una crisi d'ansietat, esperi 35 minuts que hi arribi una ambulància medicalitzada, mentre els nervis se'l mengen per dedins i passi una nit en observació a l'hospital separat de la seva família, no hi posaran focus, perquè l'afició i els participants que comparteixen un moment especial veient el voleibol, surtin amb la tranquil·litat que trepitjaran terra ferma, que es poden veure les cares per felicitar-se dins i fora de la pista, d'abraçar-se i cridar: ho hem aconseguit, gràcies per ser-hi.

Tots som fills i sabem l'alegria que representa que la teva família et doni suport quan realitzes una activitat que alhora és la teva passió. Dissabte, vaig aconseguir per primera vegada reunir la meva família completa a les grades. Aquesta felicitat va ser efímera, i tot perquè les coses no es fan pensant en el ciutadà sinó en la manera d'invertir pocs doblers i penjar-se una medalla. Al final, les màscares cauen i no es pot ocultar la veritat. La veritat és que allà, en la foscor, vàrem tenir la sort d'estar envoltats d'amics que ens ajudaren i ens feren una mica més lleu l'espera. Gràcies a la gestió de l'Ajuntament de Llucmajor he perdut la fe en l'Administració, però no en la humanitat.

Elena Torres Solera. Llucmajor.