Parlant de política, justícia... i corrupció?

¿Podria servir de res mostrar-se indignat davant l'obstinació de fets consumats amb què es varen moure, es mouen i es continuaran movent els depredadors de la nostra (citant Cristòfol Soler) per vençuda i (en paraules d'Antoni Serra) terra inexistent, prosseguint la destrucció d'allò que encara resta de les nostres senyes d'identitat: El territori i la llengua? ¿D'indignar-se perquè mentre, de Calvià estant, un cap de botiflers es promociona per a capità de nau del seu partit rumb al viejo destino en lo universal que pregona de nuevo aquella España Una, Grande y Libre, a Palma un polític seu pren l'avió de cap a Madrid per anar a clamar perdó de malalt. Malalt d'haver estat aglapit esnifant cocaïna amb els doblers de tots dins d'aquells bordells. Aquells mateixos bordells que tant s'assemblen als altres, on a Terra promesa Amos Gitai ens mostrarà com es compra i es ven la carn de puta, i que aquí, senzillament, s'anuncien amb benefici a les planes dels diaris? ¿Serviria de res indignar-se, si no fóra per a ells mateixos endegar el ventilador d'escampar merda, quan ni el malalt mateix, ni els seus mentors, no digueren, ni diuen, ni diran res de quan, sota els efectes en el temps d'aquella mateixa malaltia, Javier Rodrigo de Santos va tenir el poder polític de decidir i ordenar a benefici de promotors? Indignar-se serveix de ben poc, quan la potestat del poble sembla permanentment reglada per impedir l'exercici de rebel·lia contra la corrupció del sistema. Quan, parafrasejant Bernard Noël, al poble que la pateix i la veu, no li cal ja que «les dames versalleses els esclatin els ulls amb llurs llargues agulles de cap per que deixin de veure-hi. Doncs els vencedors, que són els propietaris de la història, han fet desaparèixer les agulles del capell. Ja no els cal rebentar els ulls dels revoltats amb agulles per a cegar l'adversari: Avui són imatges convenientment mediatitzades les que actuen sense dolor i de manera invisible, i els permeten cegar per a no ser culpables».