En direcció prohibida

No han faltat les veus que han protestat iradament d'ençà que es va fer pública la decisió del Comitè Olímpic Internacional de designar Pequín com a ciutat mereixedora d'acollir uns Jocs Olímpics, els quals en teoria han de servir per posar de manifest allò que de més exemplar i noble hi ha en les persones: la fraternitat entre nacions i la capacitat d'esforç, de generositat i de sacrifici, la bellesa i la glòria en la victòria i l'enteresa i l'esportivitat en la derrota. Aquesta era la idea, almenys, de Pierre de Coubertin, responsable de la reinstauració dels JJOO l'any 1896 (a Atenes), que pretenia -almenys això deia- que fossin un antídot contra la guerra, contra la divisió i la confrontació entre els pobles del món.

Els que critiquen la designació de Pequín argumenten que la política del règim xinès atempta contra l'«esperit olímpic». Diuen que és d'una hipocresia criminal i lamentable legitimar un país que brutalitza -persegueix, oprimeix, maltracta, assassina- tantíssims dels seus propis ciutadans, ja siguin dissidents ideològics o nacionals, religiosos o -a Internet hi ha censura- cibernètics. A mi, en canvi, la designació de la capital xinesa com a seu olímpica em sembla un gest extraordinari de coherència i d'honestedat, i és per això que estic tan content. Per fi, després de molts anys sense fer-ho, el COI ha decidit de ser conseqüent, i mostrar-se tal com és.

¿Que no és ben evident que els dirigents del COI s'han afartat de sentir parlar càndidament d'«esperit olímpic» quan una tal cosa no existeix avui ni ha existit mai? A veure: ¿què és l'«esperit olímpic»? ¿El patrioterisme abrandat i testicular dels espectadors que prefereixen que guanyin els seus compatriotes fent trampa abans que guanyin els seus contrincants netament? ¿O bé tots els anabolitzants que els atletes es foten per enfortir la musculatura? ¿O bé tota la parafernàlia mediàtica que només serveix per engreixar el negoci d'uns quants privilegiats i per tranquil·litzar i entretenir la consciència del ramat?

És innegable que el COI ha decidit, en un acte de coherència realment olímpica, sacrificar la paradeta, purificar-se públicament, posar-se en evidència per tal que tothom pugui veure -igual com ja ho va poder veure l'any 1936 a Berlín i l'any 1980 a Moscou- que això de l'«esperit olímpic» és una mentida, una pura porcada, una hipocresia multitudinària que la gent s'empassa perquè la gent sempre fa el que li diuen i s'ho empassa -goles profundes obscenament pornogràfiques- tot.

El veritable problema seria que la designació de Pequín fos només flor d'un dia, tal com tot indica que serà, si tenim en compte que Londres ha estat designada com a seu per als Jocs del 2012. 'Gravíssim error! 'Gravíssim! Que convendria que fos contrarestat per una tria especialment acurada de les tres o quatre seus següents. Aquí va la meva humil proposta, per si la gent del COI vol perseverar en la seva noble tasca de redefinició sincera dels JJOO. Per als del 2016, la seu hauria de ser l'Havana (amb la condició que segueixi havent-hi algun Castro al poder). Per als del 2020, Teheran. I per als del 2024, ja que en tenen tantes ganes, Madrid, que s'ho hauria merescut molt més -és cert- fa una cinquantena d'anys, però que en l'actualitat segueix sent -¿qui pot negar-ho?- una seu olímpica prou ideal.

Ciutadà Buit.
L'apel·lació als ciutadans -als seus suposats interessos, voluntat, drets- és una constant de la nostra classe política, i segurament de totes les classes polítiques del món. En teoria, això hauria de ser una bona notícia, perquè se suposa que en una democràcia és en la ciutadania -el poble- allà on resideix el poder. A la pràctica, però, està més que demostrat que l'apel·lació als ciutadans i l'abús del concepte de ciutadania és una forma baratera de demagògia, un comodí que els polítics es treuen de la màniga cada cop que volen mentir amb impunitat, que volen dissimular la seva inèpcia o que no tenen prou valor per assumir les responsabilitats que els pertoquen. ¿Que PP i PSOE volen rebentar l'estratègia del catalanisme per aconseguir més autogovern amb l'Estatut? Doncs diuen que això no interessa als ciutadans. ¿Que els partits catalanistes de Catalunya no tenen ni el valor ni la intel·ligència per defensar a Madrid els seus objectius i interessos? Doncs apel·len al múscul i l'empenta de la societat civil catalana. ¿Que algú retreu a l'exbatlessa de Palma no haver sabut controlar els dispendis nocturns d'un seu tinent de batle? Doncs ella respon que no és sa mare i que correspon als ciutadans de jutjar el que ha passat.

Ara bé: si l'apel·lació dels polítics als ciutadans és una mostra de la més baixa demagògia, no és perquè els primers manipulin i s'aprofitin dels segons, ni encara menys perquè devaluïn o rebaixin el concepte de ciutadania, sinó per tot el contrari. La demagògia del polític que s'omple la boca amb respectuoses i elogioses paraules envers els ciutadans rau en el fet de presentar els ciutadans com a infinitament millors del que són. No estúpids, sinó intel·ligentíssims; no gregaris, sinó reflexius i sobirans. En això hi ha la demagògia: en fer creure als ciutadans que no són el que són, sinó el que voldrien ser. ¿Quin ingenu podria posar en dubte que si avui tots els diaris i televisions de l'Estat -o de qualsevol país suposadament modern i civilitzat- emprenguessin una campanya massiva afirmant que els negres són éssers inferiors i que cal anar pel carrer llepant les cantonades, la gran majoria de ciutadans, en menys d'un mes, efectivament serien racistes i anirien pel carrer llepant les cantonades?

A les democràcies, les mentides piadoses suplanten el cinisme descarnat que hi ha als règims totalitaris; en el fons, però, unes i altres solen amagar unes veritats força similars. ¿Sabeu quina ha estat la resposta del govern xinès a les exigències de democratització que, en motiu dels Jocs Olímpics de Pequín, han formulat els països occidentals? "Això no dependrà solament de l'actitud del Partit, sinó també de les demandes que ens arribin de la societat". La cita és textual, i si grateu la crosta de cinisme espantós que la recobreix, descobrireu que conté més veritat humana de la que podreu suportar.

PERE ANTONI PONS