En direcció prohibida

Em falta la formació científica necessària per poder-ho afirmar amb la deguda rotunditat, però des de la intuïció i l'experiència del profà juraria que, si hi ha un símptoma que delata que una persona té un estat de salut envejable, aquest símptoma és la hipocondria. És cert que tots els hipocondríacs tard o d'hora acaben tenint raó, però la majoria de vegades que un hipocondríac et diu que està moridor i que tot li fa mal i que ja no pot més, tu tranquil·lament ja pots posar la mà al foc que, si no hi ha cap denou, per endavant li queda una llarga vida. Aquesta tendència a endevinar malalties terminals allà on sobretot hi ha benestar i salut, segurament és exclusiu de les persones que viuen en societats i països on la majoria de mals tenen tractament i una possible curació. Com si, periòdicament, en la nostra quotidianitat d'asèpsies garantides, ens calgués un recordatori "tan inofensiu com sigui possible, això sí" de la nostra condició sovint oblidada de mortals.

Naturalment, i com tots els assumptes de la vida, allò que passa en un pla individual en aquest cas concret té també la seva correspondència en el pla comunitari. Les malalties irreals o imaginàries dels individus hipocondríacs es podria dir que, transposades en la col·lectivitat, tendrien el seu equivalent en la interpretació alarmista de tot un seguit de comportaments i hàbits que, per ignorància o per megalomania paranoica o per un obscur interès, oblidem que sempre han existit més o menys de la mateixa manera per passar a creure'ns, vanitosos de la societat del benestar, que són exclusivament nostres i d'avui. Entre aquests hàbits que prenem per malalties destaquen, per damunt dels altres, tots els que es poden practicar de manera compulsiva. Que són, no ens enganyem, la immensa majoria: i per això no és sorprenent sentir parlar avui, amb el mateix tremendisme, d'addicció a l'alcohol i d'addicció als videojocs, d'addicció a les drogues i d'addicció al menjar, o d'addicció a l'esport, o "el més al·lucinant de tots" d'addicció al sexe.

Addiccions imaginades

Si la memòria i la documentació no em fallen, es va començar a parlar amb normalitat d'addicció al sexe fa cosa d'uns pocs lustres o unes poques dècades, i sempre "o quasi sempre" referit a un tipus de persona amb un estil de vida molt connotat i especial: cantants i músics de rock'n'roll, dives (i divos) d'un o altre pelatge, i principalment estrelles de Hollywood. Com que és el moviment natural de les coses en les societats democràtiques com la nostra, ara que ja han passat uns quants anys d'ençà de la descoberta o la invenció malaltissa i viciosa, ja es parla d'addicció al sexe en referència a qualsevol tipus de ciutadà, sigui quin sigui el seu estatus socioeconòmic. Des d'empresaris fins a obrers i lampistes, des de pintors de paret fins a pintors de tela, des d'escriptors fins a extinents de batle de maltractada ciutat de província, avui en dia tothom és susceptible d'acabar sent "almenys sent considerat" un addicte al sexe.

Segons els entesos, en la societat actual l'addicció al sexe és una realitat per la qual és convenient d'estar preocupat i preparat, i més ara que el sexe "i tot el que hi té a veure" ja ha anat més enllà de la barrera de la normalització per convertir-se (tot i que d'això ja fa bastants d'anys) en un dels motors més importants "pel volum de negoci que arrossega i per l'obsessió multitudinària que comporta" del nostre món. Diuen els entesos que l'addicció al sexe avui existeix i és preocupant per unes raons molt concretes, entre les quals poden destacar-se: a) que internet posa a disposició de qui hi estigui interessat una quantitat tan abundosa i variada de material pornogràfic que possiblement fins i tot hauria desbordat l'insaciable Marquès de Sade; b) que l'hedonisme és avui tan imperant i que els costums i la moral són tan folgats que l'amor ja quasi ha deixat de ser un ideal romàntic per convertir-se en una simple estratègia de la carn, de la mateixa manera que les besades a la boca quasi han deixat de ser el preàmbul del llit per passar a ser una manera molt delicada de saludar-se entre dos desconeguts que a simple vista s'aprecien; i c) que la societat actual va tan disparada i és tan permissiva que, a la gent, li costa indiciblement controlar els seus impulsos "¿i si la societat líquida del sociòleg Bauman fos bàsicament una metàfora pujada de to, o una obsceníssima però exacta imatge literal?

Plaers (o pulsions) ben reals

Fa cosa d'uns deu o dotze anys, tots els diaris van començar a anar plens amb la notícia que Michael Douglas "estrella de Hollywood que a mitjan noranta s'havia convertit en superestrella gràcies a un parell de thrillers tòrrids on hi havia tanta carn com trets" era addicte al sexe, i que per això havia ingressat en un centre per rehabilitar-se. La notícia va fer que es vessessin desmesurats hectolitres de tinta, amb reflexions pedants i reflexions estúpides i reflexions divertides, però em sembla que ningú "almenys jo no vaig llegir-ho" va dir el que era la més pura evidència. A saber: que Michael Douglas anava fortíssim i que el seu únic inconvenient era que, a diferència de tots els mascles normals del planeta Terra, cada vegada que intentava lligar ho aconseguia. Per això va tenir problemes: perquè era una estrella de Hollywood i totes les dames o senyores o senyoretes se li rendien als peus. La diferència entre el Michael Douglas que en teoria era addicte al sexe i la majoria d'homes (i de dones, cada vegada més) no és que el primer pensés molt més obsessivament en el sexe que els altres, sinó que Douglas cada vegada que li revenia l'obsessió podia saciar-la, amb el que això suposava de pèrdua de temps i de desbaratament d'horaris, mentre que la majoria d'homes, cada vegada que els revé l'obsessió, l'han de refredar, o bé topen amb algú que els la refreda.

I la mateixa comparativa es pot establir entre el present i el passat. ¿És segur que pensaven menys en el sexe fa deu segles, set o cinc? ¿O bé el que en veritat passava era que, entre els inquisitorials dictats eclesiàstics i la manca d'oportunitats amatòries, la majoria de la població s'havia de conformar amb un cònjuge perpetu i una imaginació limitada? I, a pesar de les limitacions, no deixen de ser abundantíssimes les proves que ens han arribat que confirmen que el sexe ha estat "felicitats retrospectives" sempre ben present. ¿I tota la literatura oral que, de tan picant com és, faria posar vermells Linda Lovelace, Rocco Siffredi i Conrad Son? ¿I aquests passadissos subterranis que daten de l'edat mitjana i que, segons diuen, unien monestirs amb convents? ¿I tota la rumorologia que hi ha hagut sempre als pobles de pagès segons la qual la zoofília era un concepte intel·lectualment desconegut però que a la pràctica comptava amb legions d'erudits? ¿I tots aquells papes i cardenals i prínceps i reis i grans senyors feudals que, com que s'ho podien permetre, es lliuraven a unes orgies tan desenfrenades que cap extinent de batle de maltractada ciutat de província, per molt que robi als contribuents, podrà mai emular? Res, res: a allò que som addictes, avui, és a la comèdia. Parlar d'addicció al sexe és una manera melindrosa de practicar la doble moral. És voler fer creure que el sexe "per nosaltres que som tan civilitzats" és un plaer perfectament controlable, i no una pulsió fantàsticament endimoniada.