A C li agrada escoltar les històries de C. Fatal coincidència
d'inicials. M'explicaré, a C li agradar escoltar històries de
l'atzarosa vida de l'altre C. I jo, que també som C, he pensat que
aquesta setmana de passió i carn de panada en podíem recordar
alguna. C, el de vida atzarosa, entrada la tardor, acabada la
temporada turística, quan els hotels han fet caixa i resten
tancats, els restaurants oberts es poden comptar amb els dits d'una
mà i l'arena de la platja artificial corr per l'asfalt de la
carretera, les nits de divendres tenia el costum d'anar a prendre
unes copes, més aviat moltes copes de bourbons, a un cafè d'un
carrer de tercera o quarta línia. Aquest dia de totes les setmanes
de temporada baixa, a aquest cafè de tercera línia s'ajuntaven
alguns músics d'atur hivernal i tocaven en una improvisada banda
fins ben avançada la matinada. El local hagués pogut ésser, en la
seva vida ordinària, un restaurant de pescaito frito, un cafè àrab
o un tablao flamenc. Però les nits del divendres es convertia en un
vertader espai andergraund de la música, estibat de gent, fum,
alcohol i...
Vestida de roig, amb la seva mà esquerra deixada caure
lliurement amb despreocupació sobre el tauler de bar, repartia
conversa a tots aquells que se li acostaven. Hi havia coa per
parlar amb ella, els despatxava un a un amb gràcia i
despreocupació. Dominava el posat i la situació amb tota
naturalitat, era la vertadera reina del tauler i del local. Vestida
de roig passió. C l'havia estant observant, aviat es creuaren
mirades que deien molt més que aquelles converses fugaces amb els
aspirants masculins a rei de la nit. La nit anava avançant, la
música es feia més espessa i el cambrer continuava servint bourbons
amb gel dins un tassó ample. Ella, quan li va parèixer oportú, es
va acostar a C, decidida, fimbrant, entre la gent que omplia el
local i el tauler. Se li acostà fins ben davant ell. Parlaren un a
prop de l'altre. C notava que l'aire calent acariciava els pòmuls
d'ella abans d'introduir-se profundament pel nas. Els gests es
tornaven felins. Ella sabia, també, que per la cara de C corria el
mateix aire calent amb igual intensitat. La conversa no va ésser
llarga, ni tant sols es demanaren quin era el seu nom, no
importava. Tampoc el temps era el més important. Quan la gent va
minvar i els espais buits de la sala es varen engrandir, ella, com
si no se sentís protegida, va tornar al lloc del tauler d'on havia
vingut. No es tornaren a mirar.
El cambrer "sempre hi ha un cambrer a les històries de passió
impossible, en aquella ocasió un vell confident de C de moltes nits
d'estiu entorn d'un vas d'on de rocks" continuava servint copes.
Ara un divendres, ja tard, en aquell frenopàtic sonor on curaven
l'estrès de la llarga temporada d'estiu, treballadors i cràpules de
vida atzarosa com C que no abandonaven mai. «Es guapa», va dir C al
confident que ho sabia tot de la nit gràcies les moltes hores de
vol darrere un taulell. El cambrer li contesta a C el que volia
saber. Qui era ella, no si era guapa o no, que ho era, i un simple
«és la dona del bateria» va ésser suficient. C va beure el penúltim
bourbon mentre mirava fixament les mans de la cambrera con
eixugaven els tassons darrere el taulell.
Celestí Alomar
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.