Tot recordant coses passades ...

Rellegint Ibn 'Amira al-Mahzûmî, l'autor que ens relatà a un molt llunyà segle XII la desfeta de Mayûrqa i que va definir, de bella manera, el pas dels dies i dels anys, com si fos un quotidià ofici, no puc deixar de banda retornar a remots moments de la nostra terra, hagut compte que gràcies a ell podem considerar-nos uns vertaders privilegiats.

Afirmació que pot parèixer, al lector amable, una gosadia imperdonable per part de l'escrivent que signa aquestes ratlles.No és gosadia, ans al contrari! Si repassam els fets que polaritzen la història nostrada és prou clar que unes llengües determinades tingueren una molt especial importància. El llatí, l'àrab, el català ... Tingueren! És una afirmació clara i llampant. Les dues primeres eclipsades per damunt de totes les coses, la tercera mantinguda com una relíquia d'altre temps, amenaçada per dedins i per defora i sotmesa a tota casta de jutipiris, malifetes i altres grolleries impròpies d'un país civilitzat. És civilitzat el nostre país?

La terra de les tres llengües ens ha deixat una penyora més palesa que la lira grega oblidada pel poeta Melesigeni en mans de l'amada Nuredduna. Em refereixo a tres documents cabdals, tots ells referits a etapes violentes de la nostra història, malgrat que la història, com la llengua, sigui rebutjada per molts dels que tenen o han tingut competències en la matèria.

Encara que m'acuseu de reiteratiu, no debades som un dels afectats per l'ofici dels dies, vull recordar-vos que tenir competències no vol dir ésser competent, i per tant, reiteració, repetició i insistència és bona prova que tal ofici compleix així com pertoca. Afegiria que un dels meus mestres, el professor Bosch Gimpera, mestratge assolit, malauradament, per via indirecta, solia afirmar que les coses calia publicar-les, almenys, tres vegades si volíem que la gent se n'assabentàs. Encara que si ho dius tres o més vegades, saps perfectament que no et faran cas.

Són tres documents cabdals. El primer és el Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus, poema en un bell llatí medieval que vol imitar els gloriosos dies de la poesia llatina clàssica, tot recordant la violenta conquesta de Madîna Mayûrqa pels pisans i catalans, l'any 1115.

A manca d'un relat clàssic que ens assabenti de l'arribada romana anys abans del canvi d'Era, no deixa de ser una bella mostra d'aquella parla que fou nostra pels segles dels segles, i que, a hores d'ara, procuram mantenir dins el més innoble dels oblits.

Dirien alguns puristes que la recordança de fets luctuosos és millor oblidar-la, emperò la historia est mundis lumen vitaeque magistra com afirmava un lletrafit illenc a les darreries del segle XIV. El seu magisteri no pot esser marginat de cap de les maneres. No debades comptam amb versions modernes com la catalana de Mireia Mulet Mas o la castellana de Jaume Juan Castelló a l'abast de tots aquells que no poden gaudir de la rotunda bellesa d'aquells mots: Tres fuerunt urbes, unum quae nomen habebant.
La primera descripció de Madîna Mayûrqa que podem emparellar amb aquells mots que Jaume I, des del Coll de la Creu, després de la batalla de Portopí va exclamar en posar la mirada sobre la blanca ciutat que, a la llunyania, quedava, ja per sempre, al seu abast.

E anam-nos-en poc a poc tro sus a la Serra de Porto Pi, e vim Mallorques, e semblan's la plus bella vila que anc haguèssem vista, jo ni aquells qui ab nós eren.

No cal insistir que tan bella presentació de Madîna Mayûrqa en boca d'aquell que aspirava a ser el seu nou senyor es troba a les planes del Llibre dels fets, obra escrita o dictada per Jaume I que suposa la segona fase d'aquests documents cabdals que incorporen la nostra terra a l'esponerosa sèrie d'idiomes il·lustres, dels quals els mallorqins ens hauríem de vantar com un dels més preuats llegats que la història ens ha deixat.

Fins ara llatí i català havien deixat la seva empremta lingüística del passat a temps d'ara. Són, en veritat sia dita, recordances de fets poc agradables, lluites i conquestes sanguinoses, emperò és part integrant de la nostra història i com a fills ben assenyats no podem oblidar el que, a la llarga, ens va fer tal com som.

Finalment la tercera llengua que fou nostra, l'àrab que senyorejà les Illes Orientals d'al-Andalus entre 903 i 1287, també ens ha deixat una mostra literària, cabdal i essencial, per saber com fou la conquesta de Mayûrqa. Coneixença que, ara, ens arriba amb la veu dels vençuts. Veu que complementa, amb visió diversa, radicalment diversa, la sèrie de tres documents essencials que en les llengües fonamentals, que un temps foren nostres, donen a conèixer com fórem els mallorquins que estimaren la terra, lluitaren per defensar-la, fins i tot moriren per ella.

Benvingut sia el text, obra d'Ibn 'Amîra al-Mahzûmî, valencià d'Alzira, amic de Sa'îd ibn Hakam de Menorca, vinculat de manera estreta a les Illes Orientals que varen esser per a ell i per a molts dels seus companys un lloc de refugi i pau, sempre enyorat. Text que, després de segles d'oblit, ha comparegut a un indret d'Algèria, la mítica i llunyana Tinduf, lloc on els saharauis esperen i desesperen de tornar a casa seva. Qualsevol dia hauré de tornar a glosar la seva figura i la seva importància com a literat i com a historiador de la nostra terra.