La llibertat de premsa perdé el debat

Oh, com se n'omplen la boca, de reflexió prêt-à-porter, com és ara parlar de la festa "o la celebració" de la democràcia "referint-se al debat Zapatero-Rajoy...! Per pensar que aquella cosa va ser la festa de la democràcia s'ha de tenir una noció de festa extreta del diccionari del purgatori. Quina festa? Ah, i «de la democràcia». Perdó: «de la Democràcia». Fa empegueir una mica que aquella cosa plena de roïndat, manifestada en paraules que no aixecaren el vol "i el que hi havia a terra no és bo per menjar ni per ensumar", fa empegueir que aquell debat es consideri una de les màximes i més esperades expressions del sistema polític que lliurement ens donàrem..., etc. Ans al contrari, la salut de la democràcia s'hi mostrà precària, la vida de la democràcia s'hi manifestà d'una pobresa desoladora: pel discurs, pel missatge "siguem semànticament generosos", sens dubte, però, abans o alhora, també pel missatger. El concepte de democràcia va significativament enllaçat amb la llibertat de premsa, amb l'exercici ininterromput d'aquesta llibertat. No deu anar fina la nostra democràcia quan els partits polítics imposen les condicions per a la celebració d'un debat públic i redueixen el paper del periodista al d'un àrbitre de futbol, que ha d'interpretar, amb la paraula emmidonada, un reglament inspirat per la presumpció de culpabilitat. La declinació de responsabilitats dels periodistes en aquesta mena d'afers constitueix una calamitat per a la llibertat de premsa. La debilita, i d'aquesta debilitació en fa espectacle mediàtic. Sabem que hi ha regles de joc vagis on vagis, però a la consciència de cadascú correspon avaluar cada situació concreta. Val la pena cedir tant de territori de la llibertat de premsa, per dur a la pantalleta l'anèmic pensament de Zapatero i la sòrdida mediocritat de Rajoy? Veies un periodista com Manuel Campo Vidal, impedit d'intervenir pel reglament, i et preguntaves amb quin sacrifici renunciava a les seves responsabilitats d'home compromès "encara?" amb la llibertat d'expressió. Però la democràcia s'endugué una altra malmenada: sense sortir de la nostra comunitat, trobaríeu quatre o cinc polítics més preparats que el que demostraren estar-ho Zapatero i Rajoy. A Catalunya, tres dotzenes. Dues al País Basc. Etcètera. Vol dir això que la degeneració del sistema acaba entronitzant l'ordinariesa política, la vulgaritat? Amb clares excepcions, és així. Inapel·lablement. Recordau que Jaume Matas va ser ministre amb Aznar i dues vegades president de la comunitat "per més que la primera vegada assolí la presidència pel procediment del caïnisme polític més barroer. Per això Encarna Pastor podia ser consellera. I aquesta dinàmica sinistra, creis-me, no s'ha estroncat.