Reivindicació (de Sapere)

És un afer privat, però no del tot. Parlaré potser massa en primera persona, però és així com crec que he de parlar per dir que no puc consentir que, ni en aquest diari ni enlloc, es blasmi un artista com Horacio Sapere perquè du anys aquí i no parla la nostra llengua. Ho he vist en un DdB de ja fa uns quants dies, arran de la presentació de la xilografia que el pintor argentí ha donat a l'Obra Cultural Balear per acompanyar les celebracions del 45 aniversari de la fundació d'aquesta entitat. És cert que el castellà és la llengua amb què habitualment s'expressa Horacio Sapere, però no desconeix el català, el pot parlar (amb dificultats) i el llegeix amb tota fluïdesa. Sempre ha fet costat a totes les iniciatives de país, i els que tenim una mica de memòria el podem localitzar en moltes batalles, en la defensa de la terra, en la lluita per mantenir la Dragonera verge de formigó, en el Congrés de Cultura Catalana, en la reivindicació constant de l'obra de Blai Bonet. L'hem vist temptejant els límits del cosmos lul·lià i transitar totes les vies que menen al cor d'aquest país. Amb molts de més mèrits que alguns artistes indígenes, ha hagut de fer més coa que ells per ser assimilat al cens d'artistes illencs, i mai no se li ha sentit cap queixa. És, en molts de sentits, un immigrat modèlic, identificat i compromès activament amb la terra d'acollida. Si no parla amb facilitat el català, faria el que fos per defensar els drets lingüístics de la nostra comunitat. En fi, no vull convertir aquest escrit en un panegíric d'Horacio Sapere, que, com tothom, té defectes i virtuts, però en un assumpte tan sensible com la incorporació de gent forana a la vida del país, crec que no podem prescindir dels instruments que ens ajuden a ser més precisos -més justs, per tant. La mateixa identificació amb l'Obra Cultural Balear és prou explícita. Així, de cop, pens que tal vegada sigui el gremi dels pintors el que ofereix més exemples remarcables de bona simbiosi amb el país. Pens ara en Àngel Pascual, amb Jim Bird, Rafael Amengual, Alceu Ribeiro, Elis Jacobson, i tants d'altres -o els ja morts Aligi Sassu, Ritch Miller, John Ulbricht, etc. Respecte de la llengua, alguns han estat més coratjosos que d'altres, però cap d'ells no s'ha mostrat hostil, ni tan sols neutral, en una problemàtica que sovint els arriba de cop i des d'una constel·lació que ignoraven fins temps després d'ingressar en aquesta terra. Com a integrants d'un cens tan convuls com el nostre, hem de ser exigents i curosos, radicals en els plantejaments i flexibles -no febles- en la seva aplicació. Però, sobretot, hem de ser generosos i agraïts, per poder tenir així les portes obertes. Bé, què vos he d'anar a contar...