Raska yu, Madame Rosa!

El Moulin Rouge Dancing en temps de magranes. Són les dues de la matinada. La Bella Hortènsia (de quina manera!) ha escalfat l'ambient. S'ha posat a ballar rumbes, i els moixos del Puig de Sant Pere han perdut la vergonya. En Durruti ballava lascivament amb una moixa negra que, segons les males llengües, és la seva padrina. Es Carabassat va convidar Catalina Cirer a sortir a la pista, però no va tenir èxit. L'exbatllessa únicament balla amb el reverend Alfredo Miralles o amb en Bustamante i atès que es Carabassat no s'assembla a cap dels dos i, a més a més, feia olor d'anissette, va desestimar la proposició. Aleshores, es Carabassat, més cremat que un misto, va dedicar-se a perseguir rates per la pista de ball amb el perill que els dansaires perdessin la verticalitat. Quan La Bella Hortènsia va exclamar goodbye!, els moixos respongueren mèu! i el senyor Llorenç Villalonga, au revoir! El senyor Gabriel Alomar no va dir res, perquè tenia els cinc sentits posats en el passadís que conduïa als camerinos de les vedets. De sobte, la música sonà eixordadora. I començaren a sentir-se les notes de Raska Yu, mentre Madame Rosa i Els Transhumants (Pere Rotger al clarinet, Joan Flaquer al piano, Miquel Ramis al bombo, Jaume Font menjant pa amb sobrassada) pujaven a l'escenari. I cantaven. Cantaven: Raska yu, cuando mueras qué harás tú./ Tú serás un cadáver nada más. Ernest Dethorey va apropar-se al senyor Villalonga. Avantguardisme pur, va mussitar. Més aviat freguen el surrealisme, va replicar el senyor Villalonga. Ni una cosa ni la otra "va intervenir Jardiel Poncela", lo que pasa es que a Madame Rosa le han dejado un muerto. Va mostrar interès Miquel Àngel Colomar. En el llit?, va demanar. A la cassola?, va voler saber Joan Alomar. Continuava Madame Rosa: Todas las noches iba al cementerio/ a visitar la tumba de su hermosa/ y la gente murmuraba con misterio:/ es un muerto escapado de la fosa. Dethorey: Borges hauria congeniat amb Madame Rosa. Llorenç Villalonga: Borges distingia entre la cultura de dretes i la militància de dretes. I una dona de dretes amb charme és la que no fa política. Mariano Rajoy: Y yo me pregunto ¿por qué estos chavales se llamarán Los Trashumantes si todos son del Partido Popular? Tribulete: perquè practiquen la transhumància. Quatre anys en el govern, quatre a les muntanyes. Gabriel Alomar: A qui diu en Jardiel que han deixat un mort? Joan Alomar: A Madame Rosa, mon pare. Eduardo Zaplana: Con los dientes de oro? Miquel Àngel Acebes: Con un anillo de oro? Carlitos Delgado: Por Dios, por la patria y el rey...! Porter: Aficionats, fora! Els Transhumants: Raska yu, cuando mueras qué harás tú! Madame Rosa: Hizo amistad con muchos esqueletos/ que salían bailando la sardana/ y mezclando sus voces de ultratumba/ con el croado de alguna rana. El senyor Gabriel Alomar va allunyar-se del passadís i va apropar-se a l'espai més il·luminat de la sala. Don Gabriel, i avui que aixequeu el setge de les colometes abans d'hora?, va demanar-li un cambrer. En els camerinos, a més a més de La Bella Hortènsia, s'empolvoraven el nas na Purita Wilde i na Flor de Te. Veient el senyor Alomar, envoltat de moixos, cercant la protecció d'un Guàrdia Civil que beu malvasia, el senyor Villalonga somriu amb prepotència intel·lectual. El senyor Villalonga sap de sempre que un mort és matèria orgànica. Dethorey, un mort és matèria orgànica, diu a Ernest Dethorey. Que fugiu dels morts, don Gabriel, que cerqueu la claror?, demana Dethorey al senyor Alomar. Els morts són morts. Ni de Layret, que tant m'estimava en vida, voldria una escomesa, respon el senyor Alomar. Jardiel Poncela afirma: pues a Madame Rosa le han dejado un muerto. Moixos: Mèu! Gabriel Alomar: Joan, fill, avisa el canonge Rotger que vingui tot d'una a tirar aigua beneïda. Madame Rosa: Si no es bastante tétrica la historia/ los fuegos fatuos se meten en el lío...! Rajoy: Y a todo esto ¿en dónde se ha metido Jaime? Madame Rosa: ...armando con sus luces tenebrosas/ un cacao de padre y muy señor mío! Arriben els socialistes al Moulin Rouge Dancing (carrer de Santiago Rusiñol, número u). Antoni Torres (des de la porta): President no vos poseu nerviós, però hauríem de tornar enrere sense perdre les maneres, perquè si Madame Rosa anuncia un cacau no ens ha d'aplegar enmig. President Antich: Madame Rosa no té remei, on és ella hi ha brou. Madame Rosa: Y el guardián se decía con recelo/ estos muertos se me han revolucionado. Un amic del President: Vatua el món, Xisco, anem abans de les nesples! Gabriel Alomar: Un mort! Moixos: Mèu! Jardiel Poncela: Lo que pasa es que a Madame Rosa le han dejado un muerto. Madame Rosa: Sí senyor. No sé quin mort, però m'han deixat un mort.