Ep, amb els símbols poca broma! I més si són símbols nacionals, carregats de connotacions patriòtiques. Els himnògrafs (els lletristes solament) van en revolt pel regne d'Espanya. Farts que els jugadors de la Selección no puguin cantussejar mentre es desgranen les notes de la Marxa Reial, els polítics actuals han decidit posar-hi remei convocant un concurs a l'efecte. Un acte més en la cursa nacionalista a què estan abocats els dos partits espanyols dinàstics. Si definim un himne com la composició poètica, normalment cantada, per a invocar o lloar la divinitat en els actes de culte; o bé que exalta accions o ideals de l'individu, d'un poble, d'una comunitat o també d'un partit, equip, etc., tot d'una trobarem l'anomalia espanyola: un himne sense lletra. Bé, sí que en tenia; en Pemán en temps d'en Franco n'hi va posar una. Però la cosa no va aferrar. Un himne nacional o és popular o no funciona. Que no se'm mal interpreti: dic popular en el sentit d'haver estat assumit pel poble que l'himne simbolitza. La Balanguera és un himne magnífic per a Mallorca, però em sembla que, malgrat la seua excel·lència, no funciona igual a les altres illes. Els Segadors té lletra (l'oficial, la històrica, la del cantautor), i des d'una mirada políticament correcta, tal volta hi ha estrofes que grinyolen (« ...de la sang dels enemics en farem tinta vermella ...»: voleu dir?). «Per a ofrenar noves glòries a Espanya» comença l'himne oficial valencià, un text de molta «coentor», que satisfà immensament el blaveros, escrit per a l'Exposició Regional Valenciana de 1909 amb música de Josep Serrano. Avui dia, no hi ha equip de futbol valorat que no tengui un himne. En qualsevol cas, el símbols nacionals o són assumits per la comunitat nacional o no funcionen.

Açò dels himnes de vegades pot esdevenir fins i tot grotesc. Conten que en un acte oficial a Sant Agustí de la Florida (USA), on es retia homenatge als colons menorquins que hi emigraren al segle XVIII, després de sonar l'himne nord-americà, les autoritats de la ciutat van fer sonar, per indicació del mecenes Fernando Rubió i Tudurí, les notes de la popular cançó menorquina (i crec que també valenciana) «Un senyor damunt un ruc». Devia tenir gràcia veure la facècia de les autoritats americanes, dempeus i amb la mà al cor, mentre els menorquins xiuxiuejaven «es ruc va caure, va llenegar; hi havia aigua, se va embrutar; i el senyor deia per tot arreu: qui no vol caure, que vagi a peu ...». Les lletres tenen aquestes coses. Els reclutes del campament on em van «educar» militarment i patriòticament pels anys setantes ..., no vegeu quines lletres més estrambòtiques posàvem als himnes que ens feien cantar. Fèiem veure que els cantàvem "«ardor guerrero, vibran nuestras voces ...»", però si haguessin pogut llegir els nostres pensaments, segur que no ens hauríem escapat d'anar al calabós.

Jo sé un himne gegantesc i estrany / que en la nit de l'ànima apunta l'aurora / i les pàgines són d'aquest himne / cadències que l'aire dilata en les ombres. // Jo voldria bé escriure'l, de l'home / aregant el rebel i mesell idioma, / amb paraules que fossin alhora / sospirs i rialles, coloraines, notes... // És enlaire, emperò, aquesta lluita; cap xifra / és capaç de recloure'l , i encara, oh preciosa!, / si amb les mans agafades pogués / cantar-te'l jo a tu tota sola... Meravella del romanticisme espanyol tardà aquesta «Rima» primera de Bécquer! Gustavo Adolfo Bécquer, poeta excels, capaç d'escriure amb sarcasme polític també un picant pamflet pornogràfic sobre la reina Isabel II i la seua Cort, amb il·lustracions del seu germà Valeriano. Resulta molt més incendiari que el foc que adesiara encén prosaiques fotos del Rei Nostro Senyor, que Déu guardi... A mi, que no tenc vocació de piròman i manco encara de màrtir, em plau més admirar els versos del poeta romàntic sevillà quan malden d'expressar allò inefable (l'amor a la pàtria en pot ser un exemple?), uns versos que he gosat apropiar-me'ls traduint-los al meu pobre i mesell idioma, tot aregant "és a dir, instruint, dominant, ensinistrant" el meu discurs com si es tractàs d'ensenyar una bístia per al treball del camp. L'esperit romàntic aspira a connectar amb l'èxtasi dels moments irrepetibles, aquells l'experiència dels quals no es pot expressar amb paraules. Per açò l'himne que diu saber el poeta no en pot tenir mai, de lletra: les cadències de l'aire en serien les pàgines; no hi ha idioma capaç d'engabiar-lo.

Que poc idealistes, doncs, els polítics que s'han inventat un concurs per trobar una lletra a la Marxa Reial! A l'himne espanyol monàrquic, que té les mateixes notes de l'himne nacional franquista (símbol, potser, de la continuïtat d'allò «atado y bien atado») i que, juntament amb la bandera rojigualda, vam acceptar en temps de la Transició per no trencar amb els demòcrates-de-tota-la-vida. No, si fins ara no n'havíem fet cap casus belli, d'aquestes innocents qüestions simbòliques, més pròpies, ens deien ells, de nacionalismes localistes. Però, ja que ve a compte, només recordem com aquell PCE de Carrillo va rebre doloroses bastonades republicanes del PSOE de Felipe i Alfonso per haver acceptat engolir-se granotes contrari d'ells que, «d'entrada, no» transigien. Aigües passades! Millor no activar la memòria, que disgusta i que, com va escriure Josep Pla en una columna necrològica dedicada a Francesc Pujols (13/2/1962), «la força del pensament en aquest país és tan fluixa i precària que tota persona que pensa fora de la religió habitual és considerada ridícula». Parlant de ridiculeses, la religió habitual pàtria ens situa en la setmana del Feliz Día de la Nación española "en notable dicció de Rajoy. Don Mariano pronunciava dimecres passat una arenga darrera un prestatge ple de llibres (qui sap si de FEN) i una bandera constitucional, «único símbolo que nos une a todos». No creguin vostès que la reiteració unitària sigui sobrera; no n'estan prou segurs si en xerren tant. L'estètica del discurs de Rajoy "alerta!" podria atemptar contra la monarquia, perquè, parlant a la Nació, actua com un cap d'Estat (forçosament republicà, car, de reis, se n'ha de venir de casta). En emular Juan Carlos I per Nadal, dóna entenent que convendria un discurs patriòtic cada 12 d'octubre; una cosa així com el que fan els presidents tribals quan els toca la Diada. La de Menorca o la de Mallorca, la de les Balears, o la d'Espanya. I venga banderes pels balcons! Que amb les dels ajuntaments ja se sap que passen coses rares i que hi ha qui n'estotja qualcuna sota el pretext que no s'esfilagarsin de tant d'onejar.

Tanmateix, a Espanya el nacionalisme més fort és l'invisible. I si no, que li demanin a Carlos Taibo, el qual, en vista de «la clamorosa ausencia de reflexiones sobre el nacionalismo español ( ...) tanto más llamativa cuanto que éste experimentó, durante los años de gobierno del Partido Popular, un rebrote visible» i que «a su amparo medraron una singularísima invención de una tradición y muchos espasmos agresivos, a tono a menudo con los discursos que habían llenado las plazas en la España de Franco», va reunir un floret d'especialistes de diferents universitats espanyoles per estudiar científicament el fenomen. Quasi tres anys després han conclòs el seu treball en forma de llibre. El professor de ciència política de la Universitat Autònoma de Madrid es queixava que l'original d'«El nacionalismo español» havia estat rebutjat per mitja dotzena d'editorials de primer ordre, abans de ser publicat per Libros «La Catarata». Les editorials poderoses adduïen que no els interessaven els llibres d'autor col·lectiu, excusa de poca consistència que amaga la manca de voluntat de publicar temes de realitat incòmoda.