Una enquesta original

Hom ja no sap molt bé si els poders actuen en funció de les tendències que marquen les enquestes o si les enquestes han esdevingut el fonament propagandístic sobre el que es pretenen projectar les polítiques que interessen. D'enquestes n'aparereixen de tota casta, fins i tot d'allò més absurd. Arran d'haver-ne llegida una d'aquestes, absurda s'entén, no vaig poder resistir la temptació d'imaginar-ne una sobre allò cívicament incorrecte que dóna més satisfacció als mallorquins. Les respostes eren, com se suposa, també d'allò més absurd, però amb una tendència al realisme. En aquest sentit, la mostra reflectia aquella constel·lació de dimonis i enemics que enterboleixen la vida quotidiana dels illencs, en molts casos dimonis que agradaria eliminar personalment o com a mínim participar en l'aquelarre de la seva fulminació moral. Allò que no acabava d'aparèixer d'una forma transparent era la quantitat d'euros que cadascú estaria disposat a pagar per aconseguir aquestes objectius. Ben segur que es pagaria molt per fer molt de mal, per poder notificar males notícies, per abatre aquelles peces del nostre entorn que devaluen la qualitat de vida i, sobretot, per acabar amb els voltors que sobrevolen permanentment els espais de poder cercant devorar. Al final, tanmateix, allò que satisfà els enquestats té una durada escassíssima. Destruint s'acaba autodestruint, relativitzant es camina en direcció a la convivència, i rient i rient-se d'un mateix és possible fins i tot arribar a un grau considerable de felicitat. Albert Espinosa, diumenge a El Periódico, explicava que per ser feliç havies de riure trenta-tres vegades al dia. Els nins petits ho fan unes mil dues-centes vegades. Entre els seguidors de Carl Rogers, supòs que tinc aquesta informació d'algun apòcrif, n'hi havia que afirmaven que per esser feliç no bastava riure, sinó que necessitam un nombre determinat i mínim de carícies al dia. Entre voler galtejar alguns dels que es fan topadissos pels nostres circuits vitals o riure un poc hi ha alguna diferència. Enmig, fins i tot, existeix la possibilitat de la indiferència sana.