El 1938, des d'Egipte estant i patint a distància les conseqüèn-cies de la Guerra Civil, Gabriel Alomar escrivia al seu amic mallorquí Antoni Maria Sbert, vinculat al govern de la Generalitat de Catalunya: «Mai, en tota la meva vida, havia presenciat una decadència moral com la de la present Europa». Una frase que m'ha semblat d'allò més encertada, aquests dies d'estretor davant una possible decisió de Son Espases que, entre tots, podem interpretar, relacionada amb la decadència moral. He fet servir aquesta cita, manllevada d'un article que Josep Massot i Muntaner acaba de publicar a Pòrtula, titulat «Un exiliat il·lustre, Gabriel Alomar». La decadència moral apareix, en aquest cas, com a definició de l'estat de recessió que l'europeu conscient anava percebent a mesura que avançava el segle XX. Un clima que es radicalitzava per a mal, a mesura que el conflicte internacional era cada cop més evident i inevitable. Gabriel Alomar, que llavors observava la Guerra Civil des de la Legació d'Espanya al Caire, experimentava amb dolor l'actitud que els governs britànic i francès adoptaven en relació al feixisme espanyol. Per un demòcrata, per un intel·lectual, per un home de principis cívics, difícilment es podia digerir que els pares de l'Europa de la llibertat, els seus referents polítics, acabessin donant suport a un dictador i legitimassin les seves estratègies. Els estats, tanmateix, com a institucions eminentmet pragmàtiques, acaben optant pel mal menor, justament davant una amenaça, real o imaginària, de conseqüències pitjors. Gabriel Alomar per ventura, en la perspectiva actual i davant possibles "esperem que pos probables" opcions pragmàtiques, ens pot servir per continuar imaginant escenaris en els quals no haguem de lamentar sistemàticament la desmoralització i la decadència moral.