23/08/07 0:00
TW
0

Una nit em dugueren a un concert d'un grup de rock, Element of Crime. A prop del Museu Vell, i del riuet de Berlín, aferrat a la desapareguda Alexander Platz, a uns dos-cents metres de la torre de comunicacions que varen construir els comunistes perquè es veiés la seva pujança tecnològica a tot arreu de Berlín, i a poc més d'un quilòmetre del tètric parlament comunista i de les estàtues de Marx i Engels que s'alcen a l'ombra d'un parc escarransit. Un grup clàssic, que toca blues i balades divertides i enginyoses, desencisades, punyents, liderat per Sven Regener, també escriptor, conegut afectuosament com Herr Lehman, com el protagonista de la seva novel·la, Berlin Blues. Harald Loft em traduïa les paraules. L'edat del públic anava dels divuit anys fins a la meva. Gent sàvia, escèptica, intel·ligent, civilitzada, amb el pes terrible de la seva història dut amb esperit, capaç de sobreviure's ells mateixos, i instal·lar-se en la millor tradició intel·lectual alemanya, potser oblidant-se quan s'escau del Goethe que preferia la injustícia al desordre. La novel·la (que vaig llegir en anglès, i que recomanaria la seva traducció) a l'estil, llunyanament, de Walser, Döblin, Joseph Roth, dels beatnicks americans, dels gatons de Dovlàtov, d'un cert Quim Monzó, una novel·la lleugera i alcohòlica, situada a Berlín just abans i durant la caiguda del mur. Quan Herr Lehman, al final del relat, tot xalest després de superar un enèsim fiasco amorós, és informat per gent euforitzada que el mur està sent enderrocat, i que una riuada de gent està entrant a Berlín oest, enceta una altra cervesa i diu allò que per ventura només pot dir un berlinès, and so, what? La mateixa actitud escèptica que va fer riure els berlinesos quan Kennedy va dir la seva famosa frase: Ich bin ein berliner, la qual cosa en llenguatge col·loquial volia dir per als habitants de Berlín, jo som una salsitxa. Com una salsitxa de Frankfurt, però en versió berlinesa. Parodiant De Gaulle, es podria dir que és difícil governar un país amb centenars de salsitxes diferents.

Salsitxes, Berlín, Frankfurt. Això ara em recorda el sainet que s'ha muntat aquí amb la Fira de Frankfurt. Potser estam avesats a les invasions massives de turistes germànics que passegen les seves gateres per les bierstrasse, o las calles del jamón de Mallorca, i hem perdut el respecte als alemanys. Devem pensar que són una colla d'idiotes. Això potser explica l'esperpent que la família derrocada i ara l'ínclit Sebastià Serra estan escrivint amb les llistes. Es podria dir el mateix del Principat, potser en la mateixa proporció o encara més. Qualcú es pensa que el setanta o vuitanta dels triats es poden llegir a Frankfurt o Alemanya, que es poden traduir, a no ser de com fa la família, abusant de la seva influència? Per què en cap llista "que jo sàpiga" no hi figura Valentí Puig, un dels millors, possiblement, o Sebastià Perelló, o Bernat Nadal o Làrios o Àngel Terron o Llop? Qualcú es pensa que el setanta o vuitanta per cent dels que hi van (res a objectar dels indiscutibles), ninyatos, mòmies, ploramiques (qui no plora no mama, diuen), patums culturals que no han escrit tres ratlles literàries "i podríem parlar llarg i espès de les no literàries" interessants en tota la seva vida (ni les escriuran, a menys que segueixin l'exemplar vida de Sergi Pàmies, que deia que amb molta aplicació i puntualitat havia pogut arribar a ser un oficinista reeixit), trepes i anorèxics i bulímics literaris, ninetes cursis que donen voltes infatigablement a les seves rampes menstruals, escriptors connectats amb les quatre editorials que es reparteixen els premis literaris (jo et don un premi, tu em fas una bona crítica, l'any que ve tu fas de jurat i li dones el premi a un dels meus, aqueix altre et publica aquí o a Barcelona, etc.), es pot anar a la pàtria literària de Mann, Kafka, Musil, Celan, Benn, Grass, Böll, Handke, Zweig, Roth o Stamm, o fins i tot del lleuger Regener, i vendre la somera? Au vinga, que es mengin un frankfurt a s'Arenal i que continuïn pensant que més enllà de Son Ferriol o de les costes del Garraf s'acaba el món.

Hilari de Cara, escriptor