El carrer de Sant Miquel

Em pens que ja m'hi he referit altres vegades, però com que és veritat, ho repetiré: el carrer de Sant Miquel, tots els matins que fa bon temps, que si plou, morta, són una formidable festa per a les sensacions del caminant, com jo mateix que un pic o dos per setmana decidesc fer de ca de poble, aquí passeig, aquí deçà m'atur i alç la cameta. El carrer sempre farcit de gent que va i ve, fa una estació davant els mostradors, reprèn... I sobretot, el tram que va des de la plaça de l'Olivar fins a la plaça Major, a cada passa trobes un motiu per a badocar. Pintors, caricaturistes, cantants, músics, estàtues humanes. Molts matins que ho puc fer venir bé, m'hi acost i és una delícia encetar conversa pardalejadora amb l'amic pintor Miquel Martí Company, comprovar una vegada més que el meu pressupost i els preus que demana pels seus olis massissos, no viuen al mateix poble... més enllà algun paisatgista molt dolent però és evident que s'ho passa bé, que potser és del que es tracta; també la senyora que dibuixa aquells pòsters infantils tan coloristes i decoratius... A la mateixa placeta de la Parròquia de l'Arcàngel, fer com que escoltar una soprano que, amb potència considerable, envesteix l'Ave Maria d'en Gounot amb encert relatiu, però amb una decisió més que lloable. Més endins del carrer, camí de la plaça Major, a la façana d'un banc, aquells dos que canten boleros, un a la guitarra, l'altre a les maraques, «ansiedaaad, de tenerte en mis brasssooosss...», mocador vermell al coll, capell de palla, granadets ja, i amb posat d'haver menjat molta escarola... i trob que ho fan bé, què volen que els digui. Dins la mateixa plaça Major, sembla que és el lloc dels que juguen a estàtues, que aquestes darreres setmanes m'hi falta «el Zorro» aquell, amb l'espasa desafiant els nins rossencs que el miren embadalits, s'hi acosten i els papàs els fan la foto i amollen qualque moneda, així mateix. No tots, però.